L'any 1910, una llei governamental establia les normes a seguir en les festes taurines, i una d'aquestes obligava als organitzadors a buidar la plaça de gent aliena a "la lidia". Tot i que l'objectiu eren les "corrides" clàssiques, el Correbou de Cardona s'hi va haver d'adaptar, ja que des de feia una trentena d'anys s'hi combinaven els bous amb toreig i mort a la plaça amb els destinats a jocs amb el públic. La manera d'anunciar la diferència entre ambdues parts de l'espectacle va ser un pregó, des del balcó de l'ajuntament, on després d'un toc de corneta, l'agutzil recitava les ordres a seguir:

"Por orden del señor alcalde,
que se retire el público de la plaza,
que el toro que saldrá
será (o no será) de muerte"

Amb el temps, l'aparició del carismàtic Pepet Moreno, que va exercir de pregoner durant més de 40  anys, va fer que aquestes ordres es recitessin també des del públic que es concentrava a sota el balcó per escoltar-lo i acompanyar-lo. En els darrers anys d'en Pepet, aquest moment es va convertir en emotiu i entranyable.

Aquesta mateixa crida és la que, justament cent anys més tard, pronunciarà Teresa Company, de 15 anys, estudiant de 4rt. d'ESO i trompetista de la Banda de Músíca i de la Cobla Cardona.

Li hem fet una petita entrevista vint-i-quatre hores abans d'anunciar la sortida del primer bou:

- Com et vas assabentar de que l'ajuntament cercava un nou pregoner?
- Jo me'n vaig assabentar pels programes que va escampar l'ajuntament. M'hi va apuntar la meva mare mentre jo era de viatge.

- Et fa gràcia, respecte, o totes dues coses?
- Totes dues coses, evidentment. A mida que s'acosta me n'adono de la responsabilitat que m'ha caigut a sobre.

- Que en penses que el pregó que es recita ara des de la plaça només contempli el "bou de mort"?
- Jo m'he de cenyir al protocol i diré en cada moment el que toqui. Tot i que fa anys que no es mata el bou, el que es reserva pel toreig encara se l'anomena "de mort". I precisament crec que és per això que des de la plaça només s'esmenti aquest. Quan es va prohibir el bou de mort jo encara no havia nascut, però pel que he pogut anar entenent, això del pregó és una mena de reivindicació, una queixa perpètua de l'època en que se'ns va imposar com havíem de celebrar la nostra festa.

- I de que sigui encara en castellà?
- No li dono importància. A mi m'agradaria més que fos en català, però si fa cent anys que és així, és lògic que la gent el reciti en castellà. Els meus pares, els meus avis... sempre l'han sentit així i si el traduíssim, la gent de la plaça el continuaria dient en castellà per que és com sempre l'han dit.

- La història del pregoner de la festa conta amb personatges importants i carismàtics que van esdevenir símbol de la festa. Fins quan t'agradaria ser la pregonera del Correbou?
- No ho se. No hi he pensat. Depèn de com surti o com em senti aquest any, m'ho puc plantejar fins que em facin fora, o puc no tornar-hi mai més.

- I del fet que siguis la primera dona, que en penses?
- Que ja està bé. Ja era hora. Una il·lusió afegida a tot plegat.