El passat cap de setmana va arribar al Teatre Kursaal, com a cloenda de la programació teatral de la temporada, l'excel·lent producció que la Factoria Escènica Internacional (FEI), dirigida per Carmen Portaclelli, va estrenar al Teatre Lliure barceloní dins el Grec 2011: "La nostra classe", adaptació catalana de l'obra del dramaturg polonès Tadeusz Slobodzianek.

L'obra, en realitat una tragèdia coral, esdevé una crua i colpidora reflexió sobre la brutalitat d'uns fets, la dinàmica de deliris col·lectius i sentiments encreuats que van portar a consumar-los i, finalment, la digestió dels mateixos al pas del temps. A partir dels fets reals succeïts a la localitat polonesa de Jedwbane, poc després de l'inici de la Segona Guerra Mundial, l'obra ens porta a reflexionar sobre l'essència de la mateixa naturalesa humana, se'ns dubte la més cruel i despietada de les especies del planeta, quan així s'ho proposa.

La primera part de l'obra ens situa a una petita localitat polonesa, a les darreries de 1941. Allí hi trobem una comunitat, representada per una classe de nois i noies, on de seguit es fa palesa la divisió entre dues confessions religioses, la cristiana i la jueva. A mesura que avança l'acció, les diferències religioses, ideològiques i polítiques es van fent cada vegada més acusades (jueus prosoviètics, nacionalistes polonesos i cristians), fins que la situació es veurà fatalment agreujada amb l'ocupació, primer, soviètica i després dels nazis. Odis, fanatismes, pors i enveges els porten a trair-se i perjurar els uns contra els altres, engendrant una espiral de violència i depravació que els portarà a uns límits de crueltat i degradació humana irrecuperables.

És així com dels jocs i les bromes de l'aula s'arriba a l'engany, la violació, la tortura i l'extermini d'aquells mateixos companys i amics amb qui havíem compartit feliçment l'adolescència. Després de la cruel perversitat dels fets, un llarg període d'ocultament i de fingiment (durant la segona part de l'espectacle) va ofegant amb silenci els crits de les consciència. Alguns coneixeran també el dolor de la pèrdua tràgica dels propis fills, altres submergiran la consciència en l'alcohol i d'altres, amb grans dosis de frivolitat i hipocresia, s'esmerçaran en ignorar el record les seves pretèrites accions, brutals i degenerades.

Carmen Portacelli es val d'una simple aula, amb les seves taules, cadires, llums i arxivadors, per tal de narrar, gairebé com si d'un documental es tractés, la història dels darrers 70 anys de Polònia a partir de la massacra de 1.600 jueus de Jedwbane. Un repte d'enorme intensitat, feliçment resolt gracies a l'entregada i vehement interpretació d'un extraordinari repartiment d'actors: David Bagés, Rosa Boladeras, Jordi Brunet, Ferran Carvajal, Roger Casamajor, Lluïsa Castell, Gabriela Flores, Albert Pérez, Xavier Ripoll i Albert Triola.

El contundent text de l'obra no va donar gaires ocasions a somriures ni rialles, tot i que al final de les més de tres hores de representació el públic es va desfer en sonors aplaudiments i elogis. Se'ns dubte, amb el permís de “Luces de Bohemia”, es tracta de la gran producció teatral – en el sentit fort del terme- de la temporada i, altre cop, hem de lamentar la flagrant manca de programes de mà.

Resulta realment paradoxal que amb el gran nombre de recursos que el Kursaal destina a la promoció i difusió de les programacions (plafons, cartells, audiovisuals, fulletons, publicitat, etc...), així com també a la pretesa educació dels públics (amb "escoles de l'espectador", tallers i xerrades prèvies), descuidin un element tan senzill i poc costós com és un simple programa de mà, on l'espectador pugui trobar la mínima informació sobre l'obra i els intèrprets que veurà actuar. És demanar tant?