Era una de les pel·lícules més esperades del festival de cinema negre d'enguany. Fins i tot abans de la seva estrena oficial en cartellera, ja ha aconseguit cridar l'atenció dels professionals del món del cinema, i és que després de la seva estrena al Festival de Cannes, al nostre país també hi ha tingut cabuda (en el Festival de San Sebastià i Sitges). Avui tan sols calia veure la sala principal dels Cinemes Atlàntida com feia temps que no es veia: una sala gairebé plena, a pesar de les més de 700 butaques que té. El dia, dissabte, i l'hora, les 22.15h, tot ha ajudat a fer d'aquest film el punt culminant del Fecinema.

El qui ja anomenen el gran actor del moment, Ryan Gosling, porta la batuta en la construcció d'aquesta frenètica i commovedora història. El punt de partida és la professió del jove (del qual curiosament desconeixem el seu nom), dedicada a la conducció de cotxes tant per afers il·legals (relacionats amb la màfia, òbviament) com pel rodatge d'escenes perilloses de Hollywood. Però aquesta faceta és immediatament contrastada en el moment que apareix la noia de la pel·lícula (Carey Mulligan interpretant Irene) i sembla transportar el jove conductor i, amb ell, l'espectador en un film romàntic i paradisíac. Però tots esperem un gir narratiu que faci trontollar les coses i ens parli de cinema negre, i aquest moment no es fa esperar. Casualitat, destí, Drive ens fa reflexionar sobre les forces que empenyen els personatges a moure's pel món de la delinqüència, i la imatge final no ens en pot parlar de forma més directa.

Ryan Gosling és un personatge del tot caracteritzat. Podríem remetre a alguns directors que havien intentat (i alguns, no tots, aconseguit) personalitzar el seu heroi de manera que fos recordat per la posteritat com un símbol. Voluntat o no del cineasta Nicolas Winding, el protagonista no es separa del seu escuradents i la seva jaqueta, on darrera hi té el dibuix d'un escorpí enorme. Les petjades, les marques del crim cada cop es fan evidents, ja no s'amaguen, i l'entremat de la història cada cop s'accelera més, en consonància també amb la violència, colpidora i despietada en molts moments del film.

Nicolas Winding ja se l'ha relacionat amb els grans del cinema negre, com Martin Scorsese i Michael Mann. S'hi estigui d'acord o no, el que és cert és que la banda sonora de Drive és un dels plats forts del film, i que en determinats moments resulta ser més punyent i irònica que les pròpies imatges. No s'ha d'oblidar el brillant treball fotogràfic d'aquesta pel·lícula, i és que s'aconsegueix crear una atmosfera molt pròpia, amb un intens contrast entre les llums càlides (amb accentuats vermells) i les llums fredes, amb verds. Una posada en escena que mima un film curós i brodat en totes les seves parts, caldrà veure l'acollida que té entre el públic. Mentrestant, a Manresa ja ha justificat el per què d'estar inclòs entre els millors films de cinema negre d'aquest últim any.