El passat dijous es va inaugurar la 22 edició del Festival Internacional de Música Clàssica de Sant Fruitós de Bages amb l'actuació de la soprano Núria Rial i el singular conjunt Artemandoline en una de les sales del complex cultural de Món Sant Benet. Una proposta no tan sols era atractiva per la vàlua dels intèrprets i l'insòlit programa – compost d'obres i arranjaments per a mandolines i baix continu- sinó també pel nou escenari que havia d'acollir-la: el monumental conjunt de l'antic monestir de Sant Benet de Bages que, amb aquest concert, s'inaugurava com a nova seu d'aquest certamen. 

Degut al nombrós públic assistent (més de tres-centes persones), els espais més idonis del monestir per acollir un concert de cambra d'aquestes característiques - l'església o l'antic celler- resultaren petits i s'hagué d'optar per la Sala Montserrat, un espai ampli però no del tot indicat per aquest tipus de propostes. A fi de millorar-ne l'acústica, es va sonoritzar lleugerament els intèrprets, cosa que minvà la percepció de cohesió i l'empastament entre la veu i els instruments, i tot just iniciat el concert, degut a la sensibilitat de la soprano amb la refrigeració de la sala, es va haver de parar l'aire condicionat, donant lloc a una sensació de xafogor que va anar in crescendo. Per arreglar-ho, algunes senyores, ben proveïdes de ventalls, van anar amanint l'audició amb intermitents i sorolloses ventallades, com si d'una plaça de braus es tractes, desvirtuant i esquitxant insensiblement el gaudí musical dels espectadors veïns. 

No obstant aquestes anècdotes ambientals, el talent dels intèrprets i l'atractiu programa artístic es van acabar imposant. D'ençà de la seva actuació a Sant Joan de Vilatorrada l'any 2007, dins el marc del desaparegut Cicle VEUS, i salvant la seva puntual participació en el passat concert de Sant Esteve de l'Escola de Música de Callús, vam tenir ocasió d'escoltar novament la Rial al Bages; una de les veus catalanes més autèntiques i interessants del panorama internacional, no tan sols atractiva per la puresa del seu timbre i la naturalitat de la seva expressivitat, sinó també pel seu compromís artístic amb la redescoberta de nous repertoris i la seva implicació amb singulars projectes com els guardonats treballs amb l'Arpeggiata o aquest magnífic conjunt de mandolines. 

En aquesta ocasió, ens presentà el seu darrer treball discogràfic “Sospiri d'amanti” (Deustche Harmonia Mundi) dedicat a un íntim i exquisit repertori barroc per a veu i mandolines, on la nítida emissió i la tendra expressió de la cantant bagenca troba la màxima complicitat amb les virtuoses cordes pinçades de l'esplèndid conjunt de Luxemburg. Malgrat que en les primeres peces d'aquest concert els intèrprets acusaren les incomoditats de l'espai abans esmentades, ben aviat van sobreposar-se i ens van regalar una exhibició de preciosisme i exquisidesa estilística francament reeixida en les seves interpretacions de les transcripcions de la Sonata K.90 de Domenico Scarlatti i de l'ària de Rosina de “Il barbiere di Siviglia” de Giovanni Paisiello, així com en l'excelsa recreació de la cantata per a veus i mandolines del napolità Gabriele Leone. 

Abans de l'inici del concert, les sempre eloqüents i didàctiques explicacions de Joan Vives van permetre fer cinc cèntims dels continguts del programa als espectadors i, al finalitzar, les ja clàssiques galetes amb cava, servides als jardins del monestir, van acabar d'endolcir i refrescar la vetllada.