La lectura d'«Enecus»: tot esperant la flama

Em sembla no equivocar-me si escric que era el gran cantaor flamenco Enrique Morente qui afirmava que, a la vida, no es tracta de fer coses perquè semblin interessants als ulls dels altres, sinó que sempre ha d'haver-hi la prèvia necessitat de fer-les. El creador de l'Omega es referia, implícitament, a la necessitat interior que havia apuntat l'artista Vassily Kandinsky en aquell petit llibre titulat De l'espiritual en l'art de gran transcendència per a la història de l'art del segle XX.

La commemoració dels cinc-cent anys del pas de Sant Ignasi de Loiola per la ciutat de Manresa, amb el corresponent combat espiritual viscut per l'aleshores Iñigo López de Recalde, ha propiciat la proliferació d'actes i espectacles vinculats amb el procés de transformació interior del basc. Si sense necessitat d'esmentar-los n'hi ha que han nascut més de l'oportunisme que no de la convicció ferma i real, en el cas de l'espectacle Enecus, que aquest cap de setmana s'ha presentat al Teatre Kursaal, podem dir que ha estat la culminació d'un autèntic procés d'aprenentatge i integració d'aquest concepte anomenat transformació i que, per a massa manresans, segueix erigint-se com massa estrany o esotèric.

Res d'estrany té quan, com a mínim des del segle XVIII, en la figura d'Émilie du Châtelet, sabem allò que l'energia no es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. Les energies psíquiques que constitueixen el caràcter i personalitat de cadascun de tots nosaltres no en són excepció i, així, al llarg de la història de la civilització, coneixem multitud de transformacions, conversions i metanoies. Una de les que ens ressona de forma propera, per aquestes latituds, és la viscuda per Sant Ignasi de Loiola que, per aquelles coses ditjoses que té la vida, no era ni budista, ni un jedi, sinó un cortesà transformat, en primer lloc, en militar i, per últim, després d'haver vist les portes de la mort, en un pelegrí que va buscar el sentit de tot plegat de la mà de la religió cristiana.

Dir això no té res de religiós, sinó que és la veritat històrica d'un personatge que va viure, amb plena consciència, la dissolució tardomedieval amb l'entrada d'un nou temps on l'home havia de convertir-se en el centre de totes les coses. 

Enecus, amb direcció artística i guió d'Enric Llort té la virtut de l'atreviment i la gosadia d'haver volgut tractar la temàtica de la transformació personal de Sant Ignasi en una forma de monòleg teatral d'un personatge central (Enecus caracteritzat per un solvent Jordi Figueras) i acompanyat, en determinats moments, d'uns temes musicals ressonants al gènere del musical.

Resulta evident que s'ha realitzat un esforç per acostar-se al nucli d'allò viscut a Manresa per la figura del sant, però també ha acabat manifestant la mateixa por i covardies detectades en altres continguts del programa Manresa 2022 en no haver sabut o volgut tractar desacomplexadament i amb normalitat la temàtica de la religió. Massa condicionats en tot moment per la dictadura del políticament correcte i on, pel que sembla, la religió no ha de tenir ni pot tenir espai en l'estructura ontològica col·lectiva, s'ha optat per unes conegudes contorsions de llenguatge que, al cap i a la fi, acaben per portar-nos a les portes de noves espiritualitats associades al creixement i la superació personals.

Són les espiritualitats lligades, per exemple, a l'autoajuda, el mindfulness empresarial o determinades psicologies prou conegudes de tots que, refusant la potent simbologia i misteris implícits d'allò que, a fi de comptes, va conèixer Sant Ignasi a través de la tradició cristiana, no diuen absolutament res, per exemple, sobre l'statu quo que perpetúa les desigualtats socials en la nostra col·lectivitat. Enecus no n'és excepció.

Havent entès que Enecus no consisteix en la temàtica de l'exposició biogràfica, sinó en la del procés de transformació d'Íñigo López, el missatge final que s'assoleix és que tots nosaltres som potencials éssers de i per a la transformació. No pas per vocació sinó per constitució psíquica. És la constitució psíquica d'Enecus desplegada en forma de cinc presències (culpa, enyor, consciència, avidesa i aliè) que mostren desnivells de solvència i prestació artístiques. Si en alguns casos la cosa ratlla l'amateurisme, en altres ens porta a l'àngel i presència numinosa que desplega Celeste Alias en el seu tema Consol, possiblement un dels més bells dels signats pels germans Coll Trull i on es nota la genialitat d'haver-se sabut fer seva un preciosa canzonetta spiritual de Tarquinio Merula (Hor ch'è tempo di dormire), de primers del segle XVII, i transformar-la en el tema. Tampoc podem deixar d'esmentar l'Aliè de Salva Racero que se sent com peix a l'aigua.

És evident, i negar-ho seria faltar a la veritat, que, des de Manresa s'ha sabut produir un espectacle professional, amb actius artístics de casa, però que manifesta l'inevitable símptoma de la muntanya russa per la qual cosa mereix uns ajustaments per anar més enllà d'haver assolit l'estrena d'un espectacle aquest 2022 i quedar-se en la superficialitat d'una espiritualitat excessivament individualista i d'esquitxos que advoquen, al cap i a la fi, a una felicitat del gènere del musical.

Massa em sembla, però, que la perillosa i suïcida situació col·lectiva ens ha de portar ja no només a una transformació que afecta al ser plenament conscients de l'ara i aquí del present, sinó també requereix d'un substancial canvi radical en el nostre estil de vida. En el moment que això s'assoleixi, Enecus jugarà a una altra lliga artística que sobreposarà la manresanitat per anar a una esfera d'universalitat i radicalitat entesa, aquesta, des de l'arrel. No està de més recordar l'expressat pel mateix Sant Ignasi: Ite, incendite et inflammate universum orbem. Aneu, enceneu i cremeu l'univers sencer. A Enecus hi ha una gúspira. Esperem la flama. Tot esperant la flama.