Arribar a la vellesa no és fàcil. El cos pesa, el cansament es fa present amb una rapidesa desconeguda, surten arrugues. Moltes arrugues. Es perden cabells, oïda, fins i tot la memòria... "Però també es perd la vergonya". Així ho ha expressat Josep Mellado, membre del grup de Teatre Els Atrevits (organitzadors de l'acte) que ha presentat el festival i que ha recordat que "no perquè siguem grans, vol dir que haguem de deixar de ser gent activa".
 
I ha quedat ben clar que les ganes de passar-ho bé i de celebrar que fer anys és molt millor que no fer-ne, ha estat el pal de paller de totes les persones que han volgut participar en l'espectacle. I és que hi ha hagut més de quinze números, molts dels quals tenien com a protagonistes la música i el ball.
 
Durant el festival s'ha deixat molt clara la voluntat de voler ser persones amb ple dret. És per això que gran part dels discursos que s'han fet, anaven encarats al fet de poder decidir el futur de Catalunya. "El govern ens ho prohibeix tot", deia Mellado, barrejant aquesta afirmació taxativa amb frases iròniques: "Mira, Rajoy: jo votaré!", i es posava a fer salts per l'escenari. Riures. Complicitats. Aplaudiments fervents.
 
Però aquesta ferma convicció d'ideals no ha estat renyida amb les danses que s'han interpretat, la majoria de les quals eren sarsueles. Cada sarsuela que es ballava anava acompanyada d'una indumentària diferent per part dels intèrprets, que feien un playback molt real.
 
També hi ha hagut lloc, però, per les sardanes, que les ha ballat el grup sardanista Dintre del Bosc, de la qual Francesc Bonvehí n'era membre i n'havia estat el president, i de qui no s'han oblidat, dedicant-li unes paraules abans de ballar.
 
Les veus de Valldaura, un grup de cant liderat pel músic Pep Torras, ha demostrat que les cançons actuals no tenen edat: "Tornarem", una peça de la banda catalana Lax'n'Busto ha brillat de les veus de totes les dones que, algunes mirant fixament les partitures i les altres no perdent de vista el director, han sabut entomar el ritme asincopat amb agilitat i fermesa.
 
Dues interpretacions de pell de gallina   
 "La Rambla dels Floristes", de Josep Maria de Segarra ja pertany una mica a Paquita Blanch, la veterana artista manresana, que ha compungit els assistents al festival fent una interpretació dramàtica d'allò més real. Sense vacil·lar ni un moment, l'actriu ha recitat tots i cada un dels versos com si els estigués vivint en primera persona, provocant que la seva figura menuda creixés, empetitint l'escenari.
 
Un moment que ha rebut molts aplaudiments ha estat el del recital d'"El Fossar de les Moreres", interpretat per un sol home, amb faixa i barretina.

Tenir-ne ganes
Han superat la cinquantena els artistes (perquè són uns artistes) que han pujat a l'escenari del Teatre Conservatori. I tots ells afirmen que ho fan perquè no han perdut les ganes de fer coses i de distreure's. "Ens fem grans, sí, però seguim tenint ganes de gaudir i de riure. De sentir-nos vius", han sentenciat.