'Novena Simfonia' al Kursaal de Manresa. Foto: Sussi GarciaAquest diumenge, el Teatre Kursaal ha sumat un nou èxit de públic al programar la Novena simfonia de Beethoven, amb la participació d'un centenar llarguíssim d'intèrprets entre músics de l'Orquestra del Vallès i cantaires del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana i la Polifònica de Puig-reig.
El pensament de musicar l''Oda a l'alegria' del gran poeta alemany Friedrich Schiller és un projecte que Beethoven va madurar llargament. La idea ja li barrinava pel cap l'any 1798 i entre 1815 i 1818 ja en trobem els primers esborranys, però no serà fins el 1822 quan, completament sord, emprendrà definitivament la gran empresa d'expressar musicalment el versos del poeta germànic. I ho va fer erigint una obra simfònico-coral absolutament revolucionaria que, portant al límit les formes musicals del classicisme, obrirà les portes a la nova estètica romàntica.
Cent noranta anys després de la seva estrena (7 de maig de 1824) i el mateix dia que se'l convocava a escollir els nous mandataris europeus, el públic manresà ha pogut gaudir novament de la modernitat electritzant que recorre els pentagrames del mestre de Bonn. Lluny d'una versió antològica, l'Orquestra del Vallès, sota la batuta del seu entusiasta director, Rubén Gimeno, ens ha ofert una aplicada lectura de la colossal partitura beethoveniana. Al notable treball de vents i cordes –tot i algun desajust dels darrers moviments, en general més desdibuixats que els dos primers-, cal afegir-hi la vigorosa intervenció de les masses corals, de potent sonoritat (en el algun passatge fins i tot excessiva) i marcada empremta expressiva.
Una llàstima que els quatre solistes no tinguessin més paper per lluir-se, car tots ells són d'una qualitat extraordinària. Així doncs, hem pogut fer un breu tast de l'exquisida musicalitat de la soprano Marta Mathéu, l'envejable timbre de la mezzo Gemma Coma-Alabert, el bon estat de forma del prodigat tenor David Alegret i la solidesa vocal del baríton César San Martín. I és que, malgrat que la darrera simfonia de Beethoven és ja de per si un plat prou contundent, potser s'ha trobat a faltar una mica d'aperitiu per acabar d'omplir el programa –quin luxe hagués estat, per exemple, haver pogut escoltar algunes de les delicioses cançons britàniques amb la veu d'aquests solistes!-.
Tanmateix, sí que hi ha hagut una propina de postres, que ha comptat amb la participació del públic entonant la versió catalana dels versos Schiller de Joan Maragall. Així doncs, amb més o menys gana, el públic ha sortit, si bé no tot emocionat, força satisfet en general d'haver viscut una jornada musical tan assenyalada i d'haver pogut entonar l'himne europeu el mateix dia que Europa els cridava a les urnes.
Qui sap si potser no faríem més i millor Europa cantant més que no pas votant...
