Dotze del migdia: s'enfrontaven el 3er classificat (Manresa) contra el líder (Sabadell B). Tres quarts i cinc minuts de dues de la tarda: enfilaven cap els vestidors el segon classificat i el encara líder. Vint-i-cinc jornades han fet falta per que el Manresa es col·loqui en posició que dona dret a l'ascens, encara que sigui via promoció. Tan se val, el que importa és ser-hi al final del campionat. Ara és qüestió de mantenir aquest preuat tresor que tant ha costat aconseguir i, de reüll, mirar cap a una primera plaça que ara és només a cinc punts. La victòria blanc-i-vermella obre ara una nova via que feia setmanes quasi és donava per descartada. I tot això gràcies a un gol de Noah a les acaballes del partit, quan tot semblava dirigit cap a un empat sense gols després d'un partit de molta tensió i nervis a dins i fora del camp. Per fi el Congost presentava un bon aspecte a les grades, doncs el partit s'ho mereixia, i l'afició local va poder celebrar un gol i una victòria com feia molt de temps que no ho podia fer. El gol de Noah s'ho valia. I el Congost va embogir.

 

Potser s'esperava una mica més, però el cert és que hi va haver molt de respecte entre ambdós rivals i això va privar de veure un futbol més atractiu per l'espectador. No obstant, l'empremta que va deixar bagencs i vallesans sobre la gespa del Congost ja va valer la pena. Cada pilota es jugava com si fos la darrera d'un partit que era d'alta volada. I quan la qualitat no aflora, o no pot aflorar, al menys s'ha de veure el segell de cada equip. I fe de Déu que ni uns ni altres van decebre ningú en aquest aspecte.

 

El primer tram de partit va ser equilibrat, de tempteig. Les visites a les respectives àrees eren pràcticament testimonials ja que les defenses s'imposaven a unes davanteres que trobaven masses dificultats per fer mal al rival. I ambdós porters van ser espectadors de luxe davant d'aquesta lluita sense treva que es forjava al mig del camp.