L'experimentat excursionista manresà d'origen tarragoní Miquel Àngel Ramos ja té el seu segon llibre a la venda. Després de publicar El meu Camí Ignasià (Parcir), la guia més completa i actualitzada del camí que va seguir Ignasi de Loiola des d'Azpeitia fins a Manresa que, a més, inclou un diari de viatge i que ha tingut una edició en castellà i anglès, aquest mes d'abril ha llançat De Cap a Cap amb el sol a l'esquena (Parcir).

El llibre explica l'expedició que va fer en bicicleta l'estiu passat, i que va anar explicant a través de NacióManresa tot creuant la Península Ibèrica en diagonal des del Cap de Creus fins al Cabo de São Vicente en vint-i-vuit matins. El proper 16 d'abril a les 7 de la tarda farà la presentació de De Cap a Cap amb el sol a l'esquena” a la llibreria Parcir de Manresa.

Què ens en pot dir, de De Cap a Cap amb el sol a l'esquena?

Doncs que és un llibre de viatge per conèixer la Península: la flora, la fauna, els pobles que hi ha... però també apunts històrics, amb nombroses referències al Romànic. I és que no cal anar lluny per descobrir paratges i indrets únics i singulars.

Però té forma de dietari: hi ha reflexió?

Sí. Bàsicament, explico, en primera persona, la meva experiència fent aquesta travessa. Descric el paisatge però a l'hora aboco pensaments relacionats amb la crisi climàtica, la cohesió del territori...

Quan va començar a pedalar?

El 8 de juliol del 2023. I vaig acabar el 4 d'agost.

Vint-i-vuit dies.

Exacte. I cap de descans!

Déu n'hi do!

El cert és que com que començava les etapes molt d'hora al matí, les acabava també molt aviat. De mitjana, arribava a destí cap a quarts de dotze del migdia. Per tant, tenia moltes hores per descansar.

Amb la calor que va fer, ja li devia anar bé matinar tant...

Sens dubte. Tot i que el pitjor era un cop ja havia fet l'etapa, perquè a l'aire lliure no m'hi podia estar. Saps quin va ser el lloc on vaig passar més calor?

Quin?

Manresa!

Devia poder refugiar-se a casa seva, però.

Sí, per sort!

Parlant d'allotjament, com s'ho feia? Va fer les reserves abans de començar la travessa?

No. Anava agafant hostals i hotels a mesura que anava avançant. Cada dia, quan arribava a lloc, entrava a Booking i feia la reserva per a la nit següent.

Va trobar lloc sempre?

Sí, tot i que en alguns casos em vaig haver de rascar la butxaca!

Per exemple?

A l'Algarve, sobretot. Aquella zona és súper turística, i els preus de les habitacions no baixaven dels 100 euros. El dia que va ser més bèstia, però, va ser quan vaig començar el trajecte de tornada a Catalunya: després de dos trens, un vaixell i un autobús, vaig arribar a Huelva, on tenia previst quedar-m'hi a dormir per, llavors, llogar una furgoneta i conduir fins a casa. La meva sorpresa va ser que justament aquells dies, s'estaven celebrant Las Colombinas, una de les festes més importants de la zona. I tots els allotjaments estaven plens!

Què va fer, al final?

Pedalar uns quants quilòmetres més i dormir en un hotel de 4 estrelles. 140 euros em va costar la broma...

L'opció de dur tenda o anar de càmping no la va contemplar?

No. La meva prioritat era anar lleuger de pes, i còmode.

Quant temps va estar organitzant la travessa?

La vaig muntar durant la tardor del 2022. Ho vaig fer a través del Google Maps: anava marcant les etapes, els quilòmetres aproximats de cadascuna... Però no gaire més. Llavors, un cop sobre el terreny, vaig haver d'anar fent modificacions.

Una cosa és definir-ho sobre el mapa i l'altra, trobar-s'hi.

Sí, però per exemple, la part de Catalunya ja me la coneixia. A banda del Camí Ignasià, durant el Nadal vaig anar de Manresa al Cap de Creus caminant. I ja em vaig familiaritzar amb aquell entorn. Després, Terol i la zona d'Extremadura també la tenia apamada de quan vaig fer la Ruta de la Plata. Potser els trams més incerts els vaig viure a l'Algarve, perquè jo volia anar per la costa però hi havia moltes urbanitzacions, pistes que acabaven en no-res i camins molt poc definits.

Va haver de tornar enrere en alguna ocasió?

No, però perquè vaig optar per saltar tanques. Va haver-hi un tros, sortint de Talavera de la Reina, que vaig passar una tanca que estava oberta que va resultar que era un tram de l'AVE que estava en obres. Quan vaig veure que quan se suposava que havia de sortir estava tot vallat, vaig agafar una tanca, la vaig empènyer, i vaig passar-hi per sobre.

S'ha trobat sol?

La veritat és que no, però cadascú entén la solitud d'una manera diferent. Fent aquesta travessa passes per llocs molt inhòspits i deserts de gent. Recordo, per exemple, que en l'etapa que vaig fer fins arribar a Conca, de 80 quilòmetres, només vaig passar per un poble.

De coneixences amb altra gent, doncs, poques.

Bé, parles amb la gent dels poblets on dorms, però no gaire més. Sí que hi va haver un tram, entrant a la Serra d'Acena, on se'm va ajuntar un home que em va explicar que tenia 60 anys i s'havia començat a aficionar a fer bicicleta. I que la seva intenció era fer el Camí de Santiago però que abans havia de convèncer la dona que l'acompanyés. Llavors, a Encinasola, un poblet de Huelva a tocar de Portugal, vaig estar no sé quanta estona xerrant amb una colla de gent que hi havia a la plaça central, que quan em van veure arribar em van fer un munt de preguntes.

De les vint-i-vuit etapes que va fer, quina va ser la més llarga?

La que anava del Cerro de Andévalo a Ayamonte. 100 quilòmetres. 

Uf!

Era força planera, per això.

No totes devien ser-ho.

I ara! La de més desnivell, encara que costi de creure, va ser la de Santa Coloma de Farners a Vic. Vaig haver de creuar el Montseny per l'antiga carretera. També va ser dura la zona de Terol, al Maestrat aragonès, i la de Conca.

Paisatgísticament, quina va ser la zona que va gaudir més?

La Serranía de Conca, sens dubte. És impressionant: hi ha pocs pobles, molta fauna, uns pinars impressionants, molta muntanya... 

Com es gaudeixen més els paisatges: caminant o en bicicleta?

Depèn. Per exemple, jo que ja havia fet la Ruta de la Plata caminant, vaig agrair que les cinc jornades que vaig fer a peu, es traduïssin en dues de bici. És un indret molt pla, i al final se't fa pesat. També és cert que anant en bicicleta estàs molt limitat a l'orografia del terreny: per segons quins llocs no hi pots passar. Però si les pistes són bones, el paisatge es gaudeix molt. 

Vostè que ha fet diverses rutes (Tarifa-Gijón; Cap de Creus-Oporto; Camí Ignasià), li queda alguna cosa per veure, de la Península?

Home, oi tant! N'hi ha una que va de Sagunt, a la província de València, fins a Santander, a Cantàbria, que està força marcada, de 800 quilòmetres; una altra que va des de Caravaca de la Cruz (Múrcia) fins a Santiago... Encara em queda feina per fer!