Model Egiba o com aconseguir tenir les millors gimnastes de l'Estat nedant a contracorrent

Diuen que la història l'escriuen els vencedors. Certament, el poder marca la diferència: no és el mateix reivindicar-se quan es va sobrat de recursos i d'influència, que fer-ho sense altaveu i les butxaques buides. I això passa amb tot; amb l'esport també. ¿Qui no va veure, llegir o sentir, encara que fos de resquitllada, que el Manchester City de Josep Guardiola va guanyar la Champions o que el Barça femení va aconseguir erigir-se com el millor equip d'Europa per segona vegada en la seva història? El futbol, a casa nostra, passa per davant de tot. Després venen el bàsquet, el tennis, MotoGP, Fórmula1, el ciclisme... I al final, albirant-se a la llunyania, hi trobem els anomenats esports minoritaris, aquells que per molt singulars, treballosos o meritoris que siguin, no tindran mai el ressò mediàtic dels capitans del timó.

Això, Xavi Casimiro Ros ho sap de sobres. Aquest sallentí de 53 anys porta tota la vida vinculat a la gimnàstica artística. Primer, en clau de practicant, i més endavant, com a entrenador, una faceta que actualment manté i que "després de picar molta pedra", ha aconseguit professionalitzar sense necessitat de tenir altres feines complementàries. I no pas perquè l'administració li hagi posat fàcil, sinó per la seva actitud de gota malaia: "Fins que no vaig tenir el que volia, no vaig parar", diu.

I què era el que volia? Ell mateix ho explica: "Vetllar perquè la gimnàstica artística no desaparegués de la ciutat". Així de senzill i de complicat a la vegada, perquè si bé és cert que ara mateix pot presumir de dir que és el fundador del club amb més bons resultats de l'Estat, el camí per arribar fins aquí no ha estat precisament planer. Sense anar més lluny, van haver de passar dotze anys fins que el principal protagonista d'aquesta història aconseguís veure materialitzat un dels seus objectius primordials, que era disposar d'unes instal·lacions dignes per poder assumir no només la formació gimnàstica d'iniciació i de base, sinó també per entrenar en la màxima categoria.
 
De fet, podríem dir que la seva insistència va ser una de les responsables de l'ampliació i transformació del pavelló del Vell Congost en l'actual Complex Esportiu del Congost de Manresa, un espai poliesportiu que dona servei a prop d'un miler d'esportistes de la comarca de les disciplines de bàsquet, judo, patinatge i, òbviament, gimnàstica artística. Fins llavors, Casimiro i les altres dues ànimes de l'Egiba -Míriam Font Carreras i Lluís Màrquez González-, van passar per fins a quatre espais diferents, tots ells força deficitaris però "amb les condicions mínimes per aconseguir fer reflotar l'esport en qüestió a la ciutat i començar a destacar a les competicions".

Instal·lar-se, l'any 2012, al Complex Esportiu del Congost, va marcar un abans i un després en la història de l'Egiba, un club que ara mateix ronda els sis-cents associats (tots ells practicants) i que és l'únic de tot Espanya amb un model que permet a les gimnastes d'elit poder conciliar, al cent per cent, la vida esportiva amb l'estudiantil i familiar.
 

Excel·lint i despuntant

Aquest passat dissabte, 17 de juny, l'equip femení de l'Egiba va proclamar-se campió de la Primera Divisió de la Lliga Iberdrola de gimnàstica artística, la competició més reputada a nivell estatal que se celebra des de fa set anys i en la qual el club manresà sempre ha aconseguit classificar-se. De fet, només hi ha un altre equip a tot l'Estat -el Xelska de Palma- que ostenta aquest mèrit.

A banda d'aquest darrer reconeixement, ja fa deu anys que el club engendrat per Casimiro, Font i Màrquez no para d'engreixar el seu palmarès i de despuntar per sobre de la resta, sobretot pel que fa en categoria femenina. Un parell de dades que il·lustren aquesta superioritat les trobem, per exemple, en el fet que fa set anys que les úniques gimnastes residents a Catalunya amb el certificat DAN (Deportista de Alto Nivel) són de l'Egiba, o amb què després d'un lapse de vint-i-cinc anys sense tenir-hi presència, Espanya podrà tornar a competir, enguany, en els Jocs Universitaris de Chengdu (la Xina) gràcies a les egibenquesLorena Medina Cobos i Carla Font Estruch. 

Elles dues, juntament amb Thierno Boubacar Diallo, Laia Font Estruch i Ona Sánchez Márquez, són el i les gimnastes amb més projecció del club de la capital del Bages. Sense anar més lluny, tot apunta que de les cinc titulars que formaran part de l'equip femení espanyol per als propers Jocs Olímpics, dues seran de l'Egiba (Lorena Medina i Laia Font). Pel que fa a la masculina, Boubacar ja va ser present, fa dos anys, a la cita olímpica de Tòquio i tot apunta que repetirà a París el proper 2024.

  

Al marge del sistema

Arribats a aquest punt, potser hi ha algú que es pregunta que com és que amb aquest potencial, les gimnastes que hem citat no van al CAR de Sant Cugat a entrenar. No és pas que no les hi vulguin, al contrari: totes elles, quan van fer 14 anys, van rebre una carta del Consell Català de l'Esport en què se'ls oferia una beca valorada en 36.000 euros per anar-se'n al Centre d'Alt Rendiment vallesà. Allò significava entrenar, estudiar i viure allà. "I jo no ho volia de cap manera", recorda Lorena Medina, veïna de Gironella: "Amb 14 anys encara ets una nena i necessites tenir la família i els amics a prop", exclama, tot afegint que "no hi veia cap sentit a marxar de casa i deixar els entrenadors de sempre per anar-me'n en un lloc nou amb dinàmiques diferents".

Però què se suposava que havia de fer si volia seguir competint en el màxim nivell? Els únics centres d'alt rendiment (CAR) de l'Estat -i, per tant, els a priori més ben equipats i qualificats, i amb garantia assegurada de progrés- eren el de Sant Cugat, el de Madrid i el de Palma. Com s'ho faria per poder seguir vivint a casa, entrenar les hores necessàries per seguir en l'elit i comptar amb un institut que li adaptés els horaris? Casimiro tenia la resposta: com que Medina i la seva família no eren els primers que els havien traslladat aquesta inquietud, i partint de la base que "no combreguem amb el sistema de concentrar tots els esportistes d'elit en un mateix lloc", els de l'Egiba van decidir posar fil a l'agulla i treballar per reunir totes les esferes vitals de les esportistes tan a prop de casa com fos possible.

"Sempre que una família rep la carta per anar al CAR, jo els soc molt sincer: els dic que si accepten, no hauran de pagar pràcticament res i que, si es queden a l'Egiba, hi haurà una sèrie de despeses que hauran d'assumir, com el transport per venir i tornar d'entrenar, l'esmorzar i el dinar o l'atenció mèdica professional", narra Casimiro, que continua: "Immediatament després, aquestes famílies em pregunten si és possible rebre la beca de 36.000 euros però seguint a l'Egiba". La resposta que els dona sempre és la mateixa: "No", i és que tal com explica, "es tracta d'un sistema que la Generalitat té muntat així des de fa molt temps i que només contempla una manera de viure l'esport d'alt nivell, que és anant al CAR".

En aquest sentit, reflexiona, "ells no et deixen penjats, però tampoc et donen opcions: o vius al CAR o vas i vens cada dia, que en el cas de les gimnastes que tenim aquí suposaria una pèrdua de temps en trajectes important".

Amb tots aquests ingredients sobre la taula, l'entrenador conclou: "Un dels aspectes que fa que les noies decideixin quedar-se és perquè el que elles volen és fer gimnàstica. Per tant, si aquí no només els funciona el que fan sinó que, a sobre, obtenen més bons resultats que les que viuen i entrenen al CAR, quin sentit té que se n'hi vagin?".

 

Conveni amb el Quercus

Com tot esportista d'elit, les gimnastes artístiques necessiten un horari pautat i intens d'entrenament, que normalment se sol dividir en dues sessions diàries. Si el que volien des de l'Egiba era seguir capitanejant el podi de l'alt nivell sense renunciar a la proximitat familiar, d'amistats i acadèmica, el que havien de fer era buscar un centre de secundària de la comarca disposat a adaptar l'horari segons els requeriments dels entrenaments. L'entesa van trobar-la amb l'institut Quercus de Sant Joan de Vilatorrada, que, en connivència amb l'Ajuntament de Manresa i el Departament d'Educació de la Catalunya Central, va aconseguir, l'any 2017, esdevenir Centre d'Atenció Preferent a l'Esport.
 

Un model únic

Amb quinze entrenadors en plantilla i prop de sis-cents usuaris, l'Egiba ofereix formació per a infants des de 3 anys fins a nois i noies que poden arribar a traspassar la trentena. Segons la voluntat de cada practicant, s'hi troben els no competidors, i els competidors. Dintre d'aquest segon grup, hi ha els escolars (tornejos d'àmbit autonòmic); els de base (competicions autonòmiques i estatals), i els de Via Olímpica, que es mouen o acabaran movent-se en l'alt nivell.

"Aquí, l'edat no limita ni determina res", assenyalen els fundadors del club, bo i especificant que "quan veiem que una nena petita té passió, aptituds, esperit de superació i ganes de treballar ja l'enfoquem perquè acabi competint a l'elit". En aquest sentit, "l'entrenament que els oferim ja és intens, perquè té un objectiu molt clar".  I és aquest fet el que "ens diferencia de la resta de clubs".

Potser és precisament per aquest model tan singular, que a vegades es troben amb reticències: "en més d'una ocasió, la Federació Catalana de Gimnàstica ha arrufat el nas quan li he demanat d'inscriure alguna nena amb resultats modestos però que jo veia que tenia potencial, en el seu programa de seguiment de tecnificació". És el cas d'Ona Sánchez, amb qui "vaig haver d'insistir molt perquè l'hi incloguessin", assegura Casimiro. Quatre mesos més tard, aquesta mateixa gimnasta guanyava la Plata en els Jocs Mediterranis i es proclamava campiona d'Espanya de salt. "No ho diem nosaltres; ho mostren els resultats: el que fem aquí funciona perquè ens condueix a l'èxit. Què més necessita l'administració per potenciar models com el nostre?", es pregunta Casimiro.