Arran dels resultats de les eleccions del 27-S, crec que cal destacar-ne algunes idees força que poden situar-nos un pèl millor en aquest relat tan apassionant de la nostra història.

L'independentisme es normalitza i consolida al principat de Catalunya (Junts pel sí i CUP). Per un altre costat un ampli sector de la societat catalana exigeix el dret a decidir malgrat no compartir l'opció independentista (Catalunya sí que és pot). Hi ha una maduració democràtica. 

El moviment transversal i interclassista cap a la independència es consolida com un moviment revolucionari, on diferents classes socials aconsegueixen posar les bases per la construcció d'una república democràtica catalana, desafiant les institucions estatal i europea.

Hi ha un gir polític cap a l'esquerra. El moviment transversal encapçalat per l'ANC i Òmnium, basen les seves campanyes en propostes d'un marcat caràcter social. La teoria de que les millores socials vindran amb l'alliberament nacional és més sòlida que mai i més compartida que mai entre la gents del país. 

L'unionisme perd força i capacitat mobilitzadora. Es desemmascara l'unionisme. Del de dretes en surten les clares connexions amb l'extrema dreta, de l'unionisme d'esquerres se'n fa palès el seu seguidisme del règim de la constitució del 78 i de l'estat monàrquic i centralista espanyol. 

Es perden les pors, tant les internes i com les que vénen de fora. L'esperança d'un futur millor amb la proposta independentista davant del no constant de l'unionisme, fa que la societat s'hagi tret aquelles pors definides pels anys de vassallatge i els cops rebuts.

Europa? Oh, Europa! S'introdueix el debat sobre la necessitat de participar en la construcció de la unió econòmica europea. Sí, Ítaca està embargada i el parlament Europeu és una eina inútil pel poble català -ja que ni ens reconeix ni legisla a favor dels nostres interessos-. Es qüestiona socialment l'Europa fins ara intocable.

Guanyades les eleccions pels partits independentistes, Junts pel Sí i la CUP, hi ha unes noves majories parlamentàries que porten a negociar el que es vol fer, el com es vol fer, el quan i a darrera hora el qui. Començar el debat pel qui és un error tàctic que no ens podem permetre.

Més enllà de les persones, cal calibrar les conseqüències del no acord. El no acord entre les dues forces trava activar d'immediat un pla de xoc davant la crisi social. El no acord no ens permetrà unes estructures d'estat sòlides i amb caràcter social. El no acord ens aboca a unes eleccions anticipades amb la possibilitat de victòria d'una majoria unionista.

Les eleccions del desembre a l'estat espanyol poden abocar-nos a diferents escenaris incerts. Per tant, serenor, colzes, proposta, acord i gas. 

Tenim davant un futur esperançador i il·lusionant en una realitat social calidoscòpica d'un poble envalentit, cohesionat, disciplinat, alegre i combatiu. Què més volem, seguim-ne parlant i seguim-lo fent, que precisament només ens té a nosaltres per fer-ho.