Un 20,6% de la població empadronada a Manresa era estrangera a 31 de desembre de 2022. Estrangera de fora de l'Estat, vull dir. I en serien més si comptéssim els nacionalitzats i els fills o nets que ja han nascut aquí. Entre aquest 20,6%, però, també hi ha blanquets de països europeus, nord-americans o fins i tot d'Oceania. També tenim estrangers que no són pobres. Tenim 106 nacionalitats diferents representades en el padró de Manresa. Al total de Catalunya, aquest percentatge se situa sobre el 21%, o sigui que som a la mitjana.

Segons el Centre d'Estudis d'Opinió, a la pregunta "Quin percentatge de la població catalana creus que ha nascut fora de l'Estat?", la mitjana de les respostes situa la percepció d'immigració en el 36% de la població. De nou, la percepció. Quina murga. Que si percepció d'inseguretat, que si percepció de massa immigració. Els mitjans no som aquí (no hauríem de ser aquí) per fomentar ni alimentar percepcions, sinó per contrastar-les amb dades reals i posar-les sobre la taula. Després, que cadascú faci el que vulgui.

Com diu l'analista de dades d'aquesta casa, de Nació vull dir, Roger Tugas, "l'excés de migrants és una de les idees que sustenta el discurs d'odi". O sigui, l'extrema dreta arriba amb el camí aplanat quan el prejudici de la gent li fa veure el doble de migrants que hi ha en realitat. Com apunta, Tugas, però "la majoria [de dades que fomenten el seu discurs] es desmunten amb una simple cerca de dades, però a l'extrema dreta tant li fa: la realitat és accessòria, viu de prejudicis".

M'atreviria a dir que en aquesta afirmació, en Tugas és amablement benevolent: els prejudicis no són exclusius de l'extrema dreta organitzada, sinó que abarca tothom. Majoritàriament només fem cas a aquelles notícies o arguments que reforcen la nostra idea preconcebuda i volem trobar enganys, manipulacions i interessos ocults en aquelles que ens la contradiuen.

Ja posats, seria adequat deixar-nos d'eufemismes quan ens queixem dels estrangers. Parlem d'africans, si de cas, o de sud-americans, o de qualsevol altre origen que comporti una racialització diferent a la caucàsica, i sobretot de pobres. No preocupen els francesos, ni els noruecs, ni els austríacs. Ni tan sols els xinesos, amb la condició que treballin vint-i-quatre hores i no triguin massa a portar-nos el xop suei de pollastre o ens indiquin correctament on tenen els estoigs de retoladors d'a 1 euro.

Després del sobre-dimensionament, el següent pas per capar-los és l'estigmatització: els xinesos, emprenedors; els sud-americans ganduls; els nord-africans, delinqüents, i els negres abnegats... Ens atrevim a agrupar-los com un tot-en-u. Fer l'esforç d'individualitzar els comportaments és massa laboriós, mentalment, quan amb quatre frases es pot definir tot un col·lectiu.

I amb aquests dos elements: són massa i actuen sense singularitat, ja tenim el còctel per reforçar la percepció: si accedeixen a la feina ho fan a un mercat molt concret, ho tenen impossible per aconseguir habitatge, i si poden abastar qualsevol altra comoditat, sembla que ens hagin de donar les gràcies.

O sigui, no sortim del cercle. Ser racista és estúpid, però és que a més a més, també és poc pràctic.