Cent anys després de l'enfonsament del transatlàntic més luxós i pompós de l'època, d'aquells anys arrogants i impetuosos coneguts com "La Belle Époque", el destí del no menys pretensiós miratge econòmic europeu sembla abocat a la mateixa fi. En aquest cas, però, no per la topada amb un iceberg aparegut de la foscor sinó, més aviat, provocat per l'obscura cobdícia i mesquinesa humana, degudament disfressada sota un vel de boniques farfolles ideològiques  que, melodiosament entonades pels nostres camarlencs polítics, prometien les mil i una meravelles de la nova Europa forjada amb un única moneda. Un colós projecte, de no poques ni petites conseqüències a tots els nivells –com molt bé s'està comprovant i patint des de fa ja desenes de mesos-, cuinat des de dalt i, per si de cas, no sotmès ni ara ni abans a consulta popular.

No eren poques les veus crítiques que a la dècada dels noranta advertien, amb sòlits i profètics arguments, de la temeritat de l'embrió geo-econòmic. Però, com era d'esperar, en l'era dels temps líquids i la sobreinformació, el discurs oficial sumat al narcòtic dels shows mediàtics, la gratificació immediata i l'avidesa consumista no convidaven gaire a la reflexió serena i a l'anàlisi en profunditat. I així ens ha anat, i el que encara és pitjor, així ens va! Ficats de cap en plena tempesta, sense rumb ni cartes de navegació, sense far a l'horitzó i amb uns tripulants més pendents d'assegurar-se una plaça als bots salvavides que d'evitar un naufragi anunciat a tota costa.

Però, si hom observa amb un mínim de perspectiva com s'ha anat teixint el projecte monetari europeu s'adona que, ja des d'un bon inici, no ha estat altra cosa que un cúmul de despropòsits successius. En primer lloc, sota la pressió dels grans lobbys empresarials, es dóna forma a un projecte d'unió mercantil i financera sense cap estructura política equivalent ni responsable de supervisar-lo – una sola moneda, un únic mercat i vint i tants Estats , venut al conjunt de la població com a quelcom indispensable per al seu benestar immediat i per al millor dels futurs possibles: no hi ha alternativa! Seguidament, sense passar mai per urnes ni referèndums, la nostra edificativa i gens corrupta classe dirigent adopta, a cop de decrets, totes aquelles mesures liberals –privatitzacions, liberalitzacions, desregulacions...- necessàries per a assolir la tan anhelada convergència econòmica europea. L'objectiu és clar: la creació d'un poder macroeconòmic i financer lliure de tot control polític i democràtic – el Banc Central Europeu només ha de rendir comptes davant del Déu Mercat i els seus arcàngels- que relega als Estats al paper de mers gendarmes.

Ja ens ho advertia Juan Francisco Martín Seco fa gairebé un quart de segle, en aquells dies d'entusiasta optimisme, en un lúcid assaig dialogat ("Réquiem por la soberanía popular") publicat l'any 1998 (!): "un dia segurament no gaire llunyà comprendran (els ciutadans) que la Unió Monetària tan sols ha servit per eliminar qualsevol risc que pogués afectar als amos dels diners, allunyant-los dels perills de la inflació o de les devaluacions, però a condició d'anar augmentant gradualment els de la majoria de la població, començant per l'amenaça de desocupació o de la precarietat laboral, i acabant per les contingències socials, cada cop menys cobertes pels sistemes de protecció oficial. És més, (...) en absència d'una Hisenda pública comuna de la qual no es vol sentir parlar,aquesta Unió Monetària incrementarà les divergències reals entre els països". I les prediccions, tot i no maies, s'han complert amb escreix.

Pel camí, els desequilibris entre l'anivellament de preus a l'alça i la pràctica congelació salarial, especialment acusats als territoris mediterranis, es va voler compensar a base de barra lliure de crèdit, consagrant així una nova arma de control financer i econòmic a llarg termini sobre la població: Mademoiselle Hipoteca. Com era d'esperar, sensible i puntualment estimulada per les legislacions fiscals del moment. I vet aquí el miracle del creixement espanyol, la gran fórmula màgica de la que fou la vuitena potència econòmica mundial, aquella que exhibia els seus mandataris confraternitzant íntimament amb els premiers britànic i nord-americà i la que despatxava somriures i bon tarannà mentre fabulava sobre l'agermanament dels pobles i repartia txecs nadó a totes les llars: gastar ara i pagar demà! Una lògica inconscient i perversa, alimentada per tot tipus d'estímuls financers i fiscals, impulsada i promocionada pels gestors de la cosa pública i de la empresa privada, els mateixos que ara acusen d'irresponsables i malgastadors al comú dels mortals que van seguir els seus càntics de sirena. I és aquí quan "la frivolitat passa a ser un estadi de la intel·ligència i la impunitat una forma de fer política" (Gregorio Morán dixit)
 
Amb el permís de García Márquez, no se m'acut millor títol: "Crónica de una muerte anunciada". Tornant al 1998 i a les "profecies" de Martín Seco encara podem veure-hi més i millor sobre el present: "No tan sols no es podran exigir responsabilitats als governs, sinó que tampoc serà possible reclama'ls-hi solucions. Es trobaran lligats de peus i mans, i no se'ls hi consentirà de cap manera que utilitzin els recursos públics per pal·liar aquesta situació. D'una part, el pacte d'estabilitat que els hi fixa el límit del dèficit públic del futur, y, de l'altra, els sistemes fiscals, que, en un mercat únic amb lliure circulació de capitals i sense harmonització fiscal, aniran perden paulatinament progressivitat i recaient exclusivament sobre els treballadors, mentre les rendes empresarials i de capital seran eximides de tota tributació en front del xantatge ben utilitzat d'emigrar dins de la Unió Europea a d'altres territoris més confortables fiscalment parlant. Les finances públiques quedaran inutilitzades per a realitzar qualsevol política redistributiva, i els governs lliures d'aquesta absurda pressió popular".

A tot això, cal preguntar-se encara sobre el paper de la democràcia? Té algun sentit seguir apel·lant a la sobirania dels pobles? Després del reiterat i progressiu menyscabament democràtic europeu –un altre cas paradigmàtic és el del projecte constitucional europeu, rebutjat contra pronòstic per francesos i holandesos i, posteriorment, aprovat sota la nomenclatura de Tractat de Lisboa passant-se tots els referèndums pel clatell-, potser fora hora que ens preguntéssim fins a quan pensem tolerar que la tan lluitada sobirania popular segueixi segrestada per la lògica perversa d'una oligarquia mercantil i financera de múltiples i canviants rostres – Fons Monetari Internacional, Organització Mundial del Comerç, Standard & Poor's, Moody's Corporation, etc-.

Mentrestant, com en el cas del Titànic, l'orquestrina de les prescripcions polítiques, tot i que amb desafinades, segueix sonant, però només se'n salven els de classe primera.