Si la retransmissió del BAXI Manresa – Real Madrid hagués enfocat només les graderies i l'únic so que s'hagués emès fos l'ambient tothom hauria pensat que els bagencs havien estat els clars vencedors. La realitat, no obstant, va ser molt diferent. Els madridistes van superar clarament l'equip manresà i el van eliminar de l'ACB. Llavors, per què estaven tan contents els aficionats locals? Són adeptes a aquella tradició tan catalana que consisteix en celebrar les derrotes? De cap manera, la realitat és molt diferent.

El repte al que s'enfrontava el BAXI Manresa era majúscul. Per tant, la gent va anar al Nou Congost a passar-ho bé i gaudir dels darrers quaranta minuts de temporada. Era un d'aquells dies en què el resultat era el de menys. Sinó és impossible entendre com prop de cinc mil ànimes són capaces de cantar, saltar i cridar quan el seu equip perdia de trenta punts. Senzillament, la gent anava a una festa. La festa d'uns play-off que han trigar vint-i-un ans a arribar. I una festa a la que Bàsquet Manresa va saber col·laborar obrint la fan zone a les set de la tarda. I els jugadors s'hi van apuntar amb un darrer parcial de 19-2 després d'una nit en què les coses no havien sortit massa bé. 

L'afició va recordar-se de tots els seus jugadors. "Iffe, quédate", "El Pere serà sempre nostre" i, evidentment "Joan, Joan, Joan Peñarroya" van ser els greastest heats de la nit. La bona temporada fa que l'afició temi per la continuïtat de molts d'ells i va voler posar un xic de pressió en pro de la continuïtat. Tot enmig d'una festa que rarament es veu el dia que un equip queda eliminat.

Peñarroya va ser qui va tenir el cap més fred. El tècnic no va voler valorar la temporada en calent. Quedar eliminat i perdre set dels darrers vuit partits no farien justícia a un temporada que, com a mínim, és de notable alt. Una nota que va merèixer una bonica festa de fi de curs.

Aquesta festa s'ha acabat. Però la Festa ha de continuar. Repetiran gaires artistes?