La baralla tumultuària de dissabte espanta, escandalitza i fa passar por a les persones que s'hi van trobar i a les que visionen el gruix de vídeos que s'han fet córrer per les xarxes socials. Tot i amb tot, quan s'acabi la investigació policial, que a ningú no li estranyi que no es trobin accions punibles per aplicar als nois que s'hagin identificat. No hi va haver ferits, no hi va haver danys materials ni personals i crec que no hi hauran denúncies entre els seus protagonistes. Abans no em salti ningú al coll: ho explico, no ho justifico.

Respecte de la crisi delinqüencial de fa dos anys -aplacada de manera sorda i transversal-, la situació és molt millor. Es tracta de menors, amb família i escolaritzats. Gairebé tots amb DNI. O sigui són joves acompanyats i per molt irresponsables que vulguem creure que són els pares, no ho són més que molts altres pares de Manresa amb fills que tenen altres problemes, igual o més greus, però que queden camuflats en un entorn familiar més benestant, en un món sense tanta frustració.

L'adolescència té aquestes coses. Rebel·lia, agressivitat i una forta dosi de gregarisme que, en el cas del Passeig, es va vehicular a partir de la seva identitat d'origen, i que en la meva època s'articulava a partir de la ideologia política, o del barri que eres, o fins i tot de quin poble quan anaves a la festa major del poble veí.

La imatge és greu i no voldria relativitzar-la, però és una baralla massiva, sí, però sense armes, que es va originar, presumiblement, per una tonteria. La solució, que és de tot menys simple, passa indiscutiblement per l'acompanyament familiar i escolar, i també per asseure's amb cadascun dels adolescents per saber que ha de ser de la seva vida.

Altra cosa serà que, ja de passada, hi hagi qui vulgui adjudicar-los els actes vandàlics a l'Estació d'Autobusos, el robatori a Unió de Pagesos o la mort de Chanquete sense cap mena d'argument més enllà de la proximitat en el temps.