"El triomf ideològic del neoliberalisme econòmic (...)
ha creat una nova estructura jeràrquica sota la qual la
democràcia pot esdevenir un joc formal, i els polítics
convertir-se en titelles del poder financer"
Juan Francisco Martín Seco: "Réquiem por la soberanía popular"
(Madrid, 1998)
Avui, 20-N, tots els ciutadans i ciutadanes "legals" i "responsables" han estat cridats altre cop a les urnes, a una nova cita del romiatge electoral que ha de certificar, entre greixoses llistes d'incomptables noms que sempre neguen el que amaguen, als flamants protagonistes de l'enèsima edició estatal de la farsa democràtica global.
Un ritual que, com sempre, ha estat cuinat al compàs de la sintonia d'unes oligarquies econòmiques que, d'un temps ençà, semblen haver renunciat als ritmes càlids de la rumba i el merengue per adoptar els del hardcore i el heavy metal. Unes sonoritats fortament convulses i estridents que han acabat desterrant dels escenaris a algunes de les titelles electes de països veïns, com ara els putxinel·lis Berlusconi o Papandreu, ambdós devots amants de melodioses partitures com les que Nino Rota dedicà als films de Francis Ford Coppola.
Certament, hem passat dels dolços cants de les sirenes a l'amenaça, turbulenta i decibèlica, d'un afamat Saturn que devora els seus fills. De la seducció a la intimidació. De la voràgine d'himnes i càntics a un progrés ad infinitum a les lletanies d'una quaresma prorrogada sine die. De l'opulència babilònica i les promeses d'un paradís terrenal -a l'abast de tothom- a la famèlica dieta d'un convuls purgatori, sense ascensor ni escales cap el cel.
Però res d'això no és nou. De fet, d'ençà del triomf de les tesis d'Adam Smith, a mitjans del segle XIX, la lògica més perversa del liberalisme ha anat adoptant diferents rostres i estratègies a fi de satisfer la seva insaciable set patològica de riqueses i beneficis. El triomf i l'expansió del sistema capitalista arreu del món -això que s'ha vingut a anomenar "la globalització"- ha desencadenat una mitificació doctrinal dels mercats, acompanyada per un llarg i laboriós procés de manipulació de l'opinió pública, gràcies a l'impacte informatiu d'uns mitjans controlats pels mateixos interessos empresarials, que, al seu torn, ha acabat desplaçant al poder polític a una posició de mer arlequí al servei dels grans interessos econòmics i financers.
No ens han d'estranyar, per tant, les paraules de resignació i submissió dels polítics davant el lliure albir dels mercats, ni la seva manca de maniobra i capacitat resolutiva enfront els alts i baixos de les finances. Ja fa temps que la seva feina no és altra que la de representar i garantir els interessos dels grans lobbys empresarials i financers, tot i que encara els agradi cínicament autopostular-se com a "únics i legítims representats del poble i la nació". La sobirania popular fa dècades que ha esdevingut la caricatura retòrica d'un ritual formalitzat que tan sols serveix de trampolí per a la promoció social de xerrameques assalariats sense masses escrúpols.
Això però, com gairebé tot, ja ens ho va advertir el savi Plató fa més de dos mil·lennis: la democràcia, sense una autèntica eliminació de la propietat privada o la distribució equitativa de la riquesa, fetes en termes racionals, esdevé solsament un sistema de transició que condeix, inevitablement, de l'oligarquia a la tirania. Si bé és cert que la posada en pràctica del seus ideals polítics a Siracusa no va resultar un èxit, tanmateix el seu diagnòstic no dista molt d'allò que vénen denunciant algunes de les poques veus crítiques i independents del nostres dies: "les polítiques neoliberals transfereixen el poder de decidir qüestions que ens concerneixen a tots a mans de tiranies privades que operen en secret i sense control públic" (Noam Chomsky, "El benefici és el que compta", 1999).
Malauradament, a aquestes alçades de la partida (arruïnats i amb deutes impagables), encara hi ha qui creu que això no va amb ell, que és tracta d'un episodi passatger que s'ha allargat més del compte o, el que és pitjor de tot, segueix creient en messies i redemptors patriòtics capaços d'obrar el miracle de la regeneració social i econòmica a base de més medicina neoliberal. Certament, com afirmava Einstein, l'estupidesa humana pot ser infinita.
Tanmateix, tot aquell desencisat o "políticament irresponsable" que hagi descartat participar de la desfilada dels amens davant les urnes i encara tingui fe en la capacitat humana de transformar el món per millorar-lo, a banda de la sempre fructífera relectura platònica, pot invertir activament el seu temps dominical en la lectura dels darrers escrits d'autors com Chomsky ("La era de Obama y otros escritos sobre el imperio de la fuerza"), Augusto Klappenbach ("Es que ya no nos queremos", 2011) o Martín Seco ( "La trastienda de la crisis", 2010), entre altres.
Si bé és cert el que Karl Marx va dir -"la feina no és solsament entendre el món, sinó transformar-lo"-, també caldria tenir en compte que, per canviar-lo, més ens val entendre'l.
Que passin, doncs, un profitós diumenge!