"Dejemos las cosas en su sitio, no como estaban".
Alfonso Sastre, "La sangre y la ceniza"
"Hominem occidere, no est doctrinam tueri,
sed est hominem occidere".
Sébastien Castellion, "Contra libellum Calvini"
El passat dia 8 d'octubre, dins la seva pàgina setmanal a La Vanguardia, el sempre lúcid i intempestiu Gregorio Morán - una de les plomes més agudes, erudites i esmolades de l'actual premsa estatal, a qui cal llegir sempre en castellà - dedicava una il·lustrativa i emotiva sabatina a reivindicar la memòria de Miquel Servet, un dels personatges cabdals de la història moderna europea, nascut tot just fa 500 anys en el si de l'antiga corona catalanoaragonesa.
En un país avesat a fabricar i a homenatjar herois de paper de fumar, a erigir altars i monuments a la trivialitat més prosaica i a guardonar i enaltir tot aquell qui entoni el credo nacional amb cega fe i esperit inflamat, poques veus més que Morán es van fer ressò de l'efemèride. Un oblit i una desmemòria que no fa més que certificar quan de lluny estem encara de ser una nació culturalment normalitzada.
Nascut el 29 de setembre de 1511, Miquel Servet fou molt més que un erudit humanista de l'època; esdevingué, amb tan sols 42 anys, el primer màrtir del lliure pensament europeu, encadenat, tancat i cremat a la foguera per defensar el dret a discrepar i a defensar la lliure consciència, en uns temps de pugnes impossibles entre catòlics reformistes protestants:
"Ni amb aquests ni amb aquells estic d'acord en tots els punts, ni tampoc amb desacord. Em sembla que tots tenen part de veritat i part d'error, i que cadascun veu l'error de l'altre, però no el seu (...) Fàcil seria decidir totes les qüestions si a tots els hi fos permès parlar pacíficament a l'església contenint el desig de profetitzar". (Miquel Servet, "De Iusticia Regni Christi", 1532)
Traductor i comentarista de les escriptures hebrees i dels clàssics grecs, matemàtic, astrònom, metge, expert en jurisprudència, anatomia i meteorologia, a més de brillantíssim i eminent teòleg, Selvet representa l'alter ego modern de Socrates; el primer pensador i científic de l'era moderna que, fins el darrer moment, mentre era arrossegat amb cadenes pels carrers de Ginebra cap a la foguera, es va negar a retractar-se dels seus principis i raonaments. Una actitud exemplar de vigor i valentia que el va conduir a un atroç i despietat destí: ser cremat viu juntament amb els exemplars de la seva darrera obra. Una sort que d'altres intel·lectuals més prudents, covards i celebrats van saber evitar o rectificar en darrera instància (vegis els casos, entre d'altres, d'Erasme o del mateix Galileu).
Més enllà de les nombroses aportacions erudites als diferents camps del saber que va cultivar, entre les més celebrades, la primera teoria a occident sobre la circulació pulmonar de la sang (dins el llibre V del seu darrer tractat "Christianismi Restitutio"), la figura de Miquel Servet se'ns revela com un antiheroi contemporani; un antídot de valor, fermesa i discrepància enfront el fanatisme, la demagògia i la intolerància que encara avui dia teixeixen els interessos de les nostres societats.
En aquests temps de defalliment i frivolitats que corren, i deixant una mica ja de banda les proclames victimistes i les tan nostrades autocomplaences, potser faríem bé de començar a recuperar el llegat d'aquells qui com Servet van sacrificar-se per fer de l'erudició i les paraules la principal arma de transformació del món. Un llegat que ens acosta a un concepte universal de patriotisme més ric, integrador i fructífer, i al que no li calen de tantes banderes, aduladors ni escuts antimíssils. Així sia.