L'accepció del verb potinejar fa referència a l'acció de manipular quelcom de forma barroera, desafortunada, matussera. Una definició gens aliena a les males praxis polítiques que en els darrers temps venen perpetuant-se al món de l'educació de forma exponencial i generalitzada. Una realitat particularment acusada en l'univers de la idiosincràsia catalana. 

El memorial de greuges de la política educativa a Catalunya donaria per una enciclopèdia. Tanmateix no pertoca avui aquí desgranar-lo, sinó solament apuntar les raons últimes que han trepanat el moll de l'os de la comunitat educativa, fins al punt de propiciar un calendari de mobilitzacions com no s'havia vist en dècades. De tots és sabut que la instrumentalització política de l'educació és un fet plenament consumat. Ho evidencien el reguitzell de lleis, plans i normatives - molt sovint en flagrant col·lisió les unes amb les altres - que es van succeint amb cada cicle polític, com qui de muda es canvia. No obstant, el despropòsit més greu d'aquesta perversa dinàmica és que, com més va, més allunyades estan aquestes polítiques de la realitat i de les necessitats de l'aulari. Un panorama que ens aboca a un model d'educació cada cop més líquid i operacional, menys substantiu i sedimentat; més esclau de l'actualitat però més desarrelat del present; més permeable a la inèrcia dels temps però més allunyat de la perennitat del saber. En suma, una educació abocada a ser un mitjà més que no pas un destí.

Els principals damnificats de tot plegat són, sens dubte, els estudiants; i també ho són les famílies i la infanteria docent. Això sols, ja fa temps que hauria d'haver cohesionat i posat dempeus al conjunt de la comunitat educativa. Però, és que a més, al potineig polític de l'educació, cal sumar-hi la precarització de les condicions laborals dels docents, la inestabilitat de les plantilles, l'increment de les ràtios d'alumnat a les aules, l'agreujament de les dificultats per a la conciliació familiar i els nous reptes que, a marxes forçades, està entomant l'escola en àmbits tan fonamentals com ara la salut, el desenvolupament emocional, l'assistència social o l'orientació professional. Un panorama que està tensant al màxim les costures dels nostres centres docents. D'aquí que el divorci i el grau de desafecció entre els qui trepitgen les aules a diari i els qui elucubren els nous paradigmes pedagògics sia cada cop més abismal.  

A tot això, s'hi ha afegit la darrera intempestiva pregonada pel conseller del ram a bombo i platerets als mitjans de comunicació, erigits d'un temps ençà en els portaveus oficials de la conselleria. L'anunci d'un nou paradigma educatiu de "ordeno y mando". Aquest ha estat l'encenall que ha inflamat les mobilitzacions que els docents iniciaran aquesta setmana. Un alçament que es preveu massiu i que, en darrer terme, ja no va de polítiques educatives, de drets laborals, de millora de ràtios ni de calendaris escolars, va de quelcom molt més fondo i essencial: va de dignitat. De la dignitat professional d'un col·lectiu que porta tres cursos maldant els estralls d'una pandèmia que ha portat el món al col·lapse i ha obligat a sortejar, improvisant sobre la marxa a peu d'aula, tot tipus de situacions i circumstàncies: confinaments, baixes laborals, reorganització d'agrupaments, canvis constants de protocols sanitaris, gestió de pors i d'incerteses, manca de materials de protecció personal, classes simultànies amb alumnat presencial i confinat, modificació d'horaris, transformació d'espais... Un context que ha portat al límit l'activitat dels nostres centres i dels nostres docents, sense que això hagi motivat un bri de consideració per part dels responsables polítics de torn. 

Ans al contrari, convalescents encara dels estralls ocasionats per la variant òmicron, el sobrevingut conseller Sr. González Cambray, fent gala d'una tendresa de dinosaure i de la vanitat d'un autèntic autòcrata, ha decretat la imminent transformació del sistema educatiu per imperatiu tsarista. Ha proclamat l'enèsima reforma educativa cuinada des del confort del teletreball i imposada, sense discussió ni fissures, al conjunt de la comunitat educativa, menystenint tots els agents implicats i trepitjant la dignitat dels professionals que hauran d'executar-la.

Inoportunitat, nul·la empatia, menyspreu pel diàleg i manu militari. Vet aquí el receptari i el fair play exhibits pel màxim responsable de l'educació a casa nostra. Un modus operandi que suposa una escalada del potineig al putinejar i que ens apropa, de forma altament preocupant, al règim de valors que amb tan tràgiques conseqüències està colpint l'est d'Europa. 

La dignitat és el darrer reducte de la condició humana i quan aquesta és trepitjada pot generar respostes d'autodefensa d'abast imprevisibles. De les guerres mèdiques fins a l'actual conflicte d'Ucraïna, la Història d'Occident n'està farcida d'exemples. Però, és clar, cal suposar que aquesta competència no figura al currículum de les facultats de màrqueting. 

Senyor conseller, encara sou a temps d'esmenar la plana; del contrari, cordis bé les calces perquè li ve un bon vendaval. I, en acabat, si-us-plau, tanqui la porta.