Doncs això mateix. No fa pas massa, per molts independentistes, fer una candidatura per anar a unes eleccions espanyoles era inacceptable. 

Presentar-se volia dir reconèixer explícitament l'estat espanyol. Presentar-se volia dir reconèixer les seves institucions que no han parat de retallar-nos drets nacionals i socials. I no només retallar-nos drets, també oprimir a qui reclamava aquests drets.

Però ja no estem als anys 70, 80 o 90, i l'experiència acumulada ha deixat un bagatge que ens ha de fer reflexionar sobre la estratègia política que hem dissenyat els darrers anys i que hem de dibuixar pels propers temps. L'etapa resistencialista de l'embrió independentista, la de fer-nos veure primer i tot seguit la de salvar els mobles com poguessin davant la repressió, deixa pas a noves etapes, marcades pel desplegament de l'independentisme als municipis i per l'eclosió i consolidació del nostre espai polític a les institucions autonòmiques.

Des d'una part de l'espai independentista d'esquerres s'opta per un camí d'anar poc a poc per arribar més lluny. De coure a foc lent i de fer un salt a les institucions gradual, procurant que la base del castell a construir tingui els contraforts ben fixats. Totalment legítim. Però enmig d'això, hi ha la crua realitat d'un país que cada cop té els drets més retallats i on l'especulació, la corrupció i el desmantellament del mínim estat del benestar van en augment, sumat a la retallada de llibertats i a la precarització de la democràcia. 

Amb l'inici del procés independentista, però, tot plegat s'intensifica vertiginosament. Aquella quimera dels independentistes de finals del s.XX, en poc temps s'atansa implacable, degut a la proposta política que combina drets nacionals i socials i també cal dir-ho , gràcies a les contínues agressions que escomet l'estat contra les nostres institucions . 

Podem dir que el moviment de masses independentista comença amb la retallada de l'estatut, que combinat amb una crisi econòmica i, per tant, social greu, catalitza en una societat cansada de rebre per tots costats dient un PROU continuat fins a l'actualitat. L'independentisme encara nous horitzons polítics per construir la república catalana, arribant a diferents sectors socials.

Aquesta efervescència independentista ens porta a fer un referèndum d'autodeterminació l'1 d'octubre del 2017, de la mà dels partits i de les entitats, amb el resultat sabut per totes i tots. 

Fins aquí, tot molt resumit i sense entrar en detalls, procuro dir que érem 4 gats sense capacitat d'incidència durant molt temps i amb el nou context polític, aquesta capacitat d'incidència es capgira per diferents factors, tenint en la actualitat una majoria social suficient i favorable a la república catalana, que òbviament cal ampliar. 

Però també tenim el nostre president legítim a l'exili i tenim a consellers i a ciutadans en presó o a l'exili. La meva generació de cop i volta es troba en una situació inimaginable fa un anys. Això fa que sigui temps d'aprenentatge a marxes forçades per prendre les decisions correctes.

Si no volem que aquesta bèstia anomenada estat espanyol se'ns cruspeixi del tot, és temps de ser imaginatius, amb el punt just de temeritat i amb la dosi correcte de convicció, per generar noves propostes, que no només sumin més gent, que la il·lusionin i impliquin de manera activa.

La dramàtica escomesa dels dies d'octubre per part de l'estat espanyol cap a la població i les institucions catalanes, ens han dut a pensar nous propòsits. Un d'ells és el Front Republicà. Amb la idea de plantar un No passareu ben gros al bell mig de les institucions espanyoles; amb la idea de posar un altaveu de denúncia continua de les vulneracions dels nostres drets; amb la idea de fer una proposta d'estratègia comuna a tots els partits catalans que van a Madrid i que volen la definitiva constitució d'una república catalana democràtica; amb la idea de ser una eina al servei del moviment independentista català, procurant desestabilitzar les institucions de l'estat. Fent forat i fent que al cor de la fera, hi hagi un nou camp de batalla democràtica en favor dels nostres drets nacionals i socials.

El que vinc a dir és que la política no ha de ser un ens rígid ni estàtic. Que precisament l'aprenentatge que hem fet els darrers temps, és que hem d'entendre'ns amb diferents propostes polítiques, amb diferents arcs ideològics, amb diferents persones que tinguin un compromís indiscutible amb el mandat del 1Otc. Un compromís amb qui vam estar colze a colze l'1 d'octubre. Que plegats anirem fixant mínims de treball conjunt i plegats hem de generar dinàmiques de construcció republicana.

Des del canvi de companyies a nivell personal, a la creació de banca pública o essent al capdavant de tot tipus de institució on es prenguin decisions estratègiques pel país. I que serà des d'aquest moviment constant i crític que hem d'anar fent propostes que desbordin.

I com que la república, ens agradi o no, encara està en construcció, nosaltres no pensem que calgui parar les obres, al contrari, quan més hem construït, més hem crescut i après. Aquesta és una de les premisses diferenciadores segurament amb altres espais republicans. Per tant, mans a l'obra i via fora! que hem fet molt, que ens queda bastant per fer i que tot és possible.