A Balsareny, el divendres 5 de març de 2010, a les 8,30 del vespre, va tenir lloc la presentació de l'Associació Balsareny Decideix, que organitza una Consulta popular sobre la independència per al dia 25 d'abril de 2010, Festa Major de Balsareny. L'acte va ser molt concorregut, amb unes 80 persones que van omplir totalment la sala on es celebrava l'acte.
 
Hi van intervenir Laura Vilagrà, diputada al Parlament de Catalunya, alcaldessa de Santpedor i presidenta de Decidim.Cat; Elisenda Paluzie, doctora en Ciències Econòmiques, professora de la Universitat de Barcelona i fundadora de Sobirania i Progrés; i Emili Valdero, doctor en Ciències Econòmiques, professor de la Universitat de Barcelona i ex Secretari de Comerç i Turisme de la Generalitat de Catalunya, així com el president de Balsareny Decideix, Ramon Carreté.
 
Laura Vilagrà va explicar per què és necessari que un moviment com Balsareny Decideix hagi nascut per fer una consulta sobre el futur del seu país, ja que ella creu que el protagonisme i el lideratge l'ha de portar la societat civil davant la situació política, social i econòmica que avui en dia estem vivint, ja que l'Estat espanyol no reconeix el dret a decidir i això és un greuge, des del punt de vista democràtic i nacional, que tenim com a país.
 
El més important d'aquests tipus de moviment, com Balsareny Decideix és que és un moviment transversal, i que la gent hi és a títol individual, i ningú hi és perquè és d'un partit o una ideologia determinada, i que per primera vegada es pot visualitzar que algun dia podrem fer un referèndum sobre la independència. Moltes persones grans que es pensaven que mai podrien votar per aquest concepte han viscut una petita esperança de futur i, en aquest sentit, és molt pedagògic. S'ha normalitzat que a la gent no li faci por dir que vol la independència del seu país. Fins i tot persones que fins ara no s'ho havien plantejat o que tiraven més cap a tendències sobiranistes autonomistes, ara fan un cop de puny sobre la taula i diuen que ja n'hi ha prou i que, com que no hi ha absolutament res a fer amb l'Estat espanyol, s'ha d'anar cap a un altre procés.
 
Elisenda Paluzie va recordar com va néixer aquest moviment de les consultes populars. Va explicar que tot va partir de la consulta d'Arenys de Munt, la qual neix arran d'una moció presentada al ple de l'Ajuntament el 4 de juny de 2009 per un regidor de la CUP, de suport a la ILP per convocar un referèndum d'autodeterminació que dues entitats (Deumil.Cat i Catalunya Estat Lliure) presentaren al Parlament de Catalunya el mes de maig.
 
A partir d'aquí els partits polítics, plataformes sobiranistes i cares conegudes hi donaren suport en actes públics. La reacció desmesurada de l'Estat espanyol, anul•lant l'acord de l'Ajuntament, va donar una publicitat addicional a una consulta que en altres circumstàncies hauria quedat circumscrita als ambients més independentistes; i va mostrar al món també la cara més fosca de l'Estat espanyol i de la seva transició a la democràcia. Una democràcia que permet a ciutadans manifestar-se amb símbols feixistes i on són legals partits polítics amb aquesta ideologia, però on el dret d'autodeterminació dels pobles, reconegut per Nacions Unides, no hi cap i on és perfectament admissible que l'advocat de l'Estat que porta als tribunals l'Ajuntament d'Arenys hagués estat, l'any 1995, candidat d'un partit com Falange Española.
 
Emili Valdero va fer una anàlisi eminentment econòmica de la viabilitat que té Catalunya de ser independent, només comptant amb l'increment de recursos que suposaria per a la Generalitat disposar dels 21.000 milions que perdem cada any en dèficit fiscal, i el que suposa això per les economies domèstiques de cada català, les quals “regalen” a l'Estat espanyol l'equivalent en euros al que cada nord-americà va invertir en el Pla Obama per rescatar l'economia del seu país, és a dir, uns 3000 euros per persona. També va parlar que les lleis dels països més avançats econòmicament, socialment i democràticament del món preveuen quin ha de ser el topall màxim d'aportació no retornada de cada territori cap a les arques de l'Estat. Per exemple, Alemanya, que és l'Estat que té aquest límit més alt, el té establert en un 4% del total del PIB de cada regió. A Espanya no hi ha regulació, i Catalunya destina un total del 10% del seu PIB pel què fa als impostos que són enviats a Madrid i no són retornats en forma d'inversió. Aquestes dades serien equiparables a les despeses que tenia el Regne Unit a l'Índia en l'època colonial.  I va subratllar que, sense el llast del dèficit fiscal, una Catalunya independent es situaria en la quarta posició del rànquing europeu de PIUB per càpita, per sota només de Luxemburg, Irlanda i Holanda.
 
També va parlar de que no hem de tenir por a les conseqüències econòmiques adverses en un primer moment —per exemple, en forma de boicots comercials—, ja que les carteres comercials de Catalunya amb Espanya i Europa van en els dos sentits, tant comprant com venent, i en poc temps s'equilibrarien. Com a darrer punt va destacar un estudi del professor Antoni Abad, que constata que la independència de Catalunya no implicaria la pèrdua de la pertinença a la Unió Europea, segons criteris jurídics internacionals, perquè els catalans ja tenim el dret adquirit de ser europeus, un dret que no pot ser suprimit, igual que la moneda, que ja forma part de la nostra economia ; de manera que, l'endemà de la independència, podríem continuar pagant i cobrant en euros igual que el dia abans.
 
L'acte es va cloure amb una animada participació dels assistents, que van intervenir fent diverses preguntes i comentaris.