Pere Fontanals: Tant li fa que sigui la Balconada, com la Mion, com Valldaura o Passeig i Rodalies. No es tracta d'estigmatitzar un barri, sinó de la resposta furibunda d'un grup d'espanyolistes rancis i tronats que estan vivint el procés català des de la impotència de veure que en pocs mesos ha esdevingut un corrent majoritari que, ara sí, és una amenaça real a la seva Espanya homogènia. Aquest mateix acte de l'ANC, de fer-se fa dos anys, n'estic segur, hagués rebut una resposta sorneguera i burlesca dels mateixos protagonistes, que viuen en un món on la imposició té més importància que la raó. Ara, però, el model del seu ideari es desmunta i la resposta és irada, desesperada, violenta.
I aquí la Balconada és l'excusa que ells posen, no la causa de la seva actitud. "No, en nuestro barrio", dit en forma de colons jueus en un assentament a Gaza, denota un sentiment de propietat que no és real ni compartit pels seus veïns. De fet, tant abans com durant l'acte de l'ANC, molts veïns gens sospitosos de ser independentistes, els van demanar que desistissin de crits i amenaces que només ajudaven a engruixir els prejudicis cap a la Balconada. La resposta, lluny de ser còmplice, va ser d'incomprensió cap a una actitud que van entendre de traïdoria.
La Balconada ha estat sempre majoritàriament socialista i que ho sigui encara hores d'ara, amb el debat sobiranista en la seva màxima expressió, no és poca cosa. Vol dir que, malgrat tot, encara es veu majoritàriament Espanya com una realitat diversa i amb voluntat progressista i, per tant, oberta. Qui no ho viu així, a la Balconada, a la Mion, a Valldaura o a Passeig i Rodalies, ja s'ha abraçat, fa temps, a opcions com Ciudadanos, Partit Popular o Plataforma per Catalunya, amb un discurs espanyolista molt més contundent.
El que va passar dijous a l'acte de l'ANC és greu quant a contingut, però anecdòtic quant a número. La majoria de veïns del barri passejaven tranquil·lament pels voltants del pavelló esportiu Juan Ortiz amb la música dels Remendaos o les paraules de Lluís Cabrera de fons, alguns escoltant i altres no, però tots vivint-ho des de la normalitat democràtica.
