Jordi Masdeu, en un dels actes de la Radical Independence Campaign en que va participar. Foto: Jordi Borràs
Quan vaig agafar l'avió cap a Edimburg el dimarts dia 16 de setembre, el cert és que era més aviat pessimista. Creia que el No era clarament majoritari, i que les enquestes ajustades eren filtracions interessades per activar el vot de la por. L'arribada a la capital escocesa no em va fer pas millorar l'estat d'ànim. Després d'instal·lar-me al Bed&Breakfest que em va fer de llar durant 4 dies, vam decidir fer els 4 quilòmetres fins el centre a peu, per copsar l'ambient de la ciutat. Ja gairebé érem al rovell de l'ou i encara no havíem vist res; ni banderes, ni cartells, ni adhesius, res de res.
A l'arribar a Grassmarket, però, la cosa va començar a canviar. Van aparèixer els primers cartells, algunes banderes, xapes amb el Yes, i fins i tot un gos que encara no tenia clar el sentit del vot i que duia una samarreta on es llegia: «I'm undecise». Res de l'altre món, molt diferent de l'ambient que es viuria per aquí. Per damunt de tot, tranquil·litat i gens de soroll. Dimarts vaig anar a dormir amb la sensació d'estar més emocionat jo que no pas els mateixos escocesos.
Dimecres, després de l'obligada visita al mític estadi de Murrayfield (temple del rugbi escocès i mundial), vam tornar al centre, i vam poder veure i viure el procés de molt més a prop. Vam parlar amb la gent; al bus, als pubs, al carrer, i vaig començar a entendre les raons per un canvi que va molt més enllà de les banderes i els símbols. Al vespre vaig tenir la sort i el privilegi de participar en un acte de la Radical Independence Campaign, una organització construïda per gent de diferents sectors de l'esquerra radical escocesa, que vindria a ser l'equivalent de la CUP. A l'acte hi participaven periodistes, escriptors i activistes, i va servir per deixar ben clar que el que demanava una gran part de la població escocesa és, com també reclamem molts aquí, la independència per canviar-ho tot.
Després de les intervencions des de la taula, va ser el torn de la gent del públic, que sense cap por ni vergonya van agafar el micròfon i van explicar els seus sentiments davant del referèndum. Una dona va explicar com havia plorat en un taxi quan el taxista sirià li havia dit que votaria Sí; un noi deia que si al final guanyava el No se li trencaria el cor, però que el procés seguiria sent un èxit perquè havia aconseguit fer veure als escocesos que una altra Escòcia és possible; encara un altre noi explicava que la justícia social havia aconseguit arribar al centre del debat polític, i que ja no se'n mouria passés el que passés. En resum, els escocesos del Yes tenien clar que calia «Independence to change everything».
Després de les intervencions del públic, i quan era el torns per a que els membres de la taula hi diguéssim la nostra, va entrar un home i va explicar que el carrer era ple de gent manifestant-se a favor del sí, i la reunió es va dissoldre per afegir-se a la riuada de gent que avançava cap al Parlament escocès.
Aquella nit vaig dormir eufòric, convençut que el Yes no només guanyaria, sinó que seria el primer pas cap a un procés de profunda transformació que de ben segur acabaria impulsant, també a Catalunya, el canvi que tantes volem. L'endemà al matí, encara eufòric, vaig tornar al centre d'Edimburg i vaig acompanyar uns companys catalans a votar. Altre cop em va sorprendre la tranquil·litat, la normalitat amb que tot succeïa. Partidaris del Sí i del No compartien l'espai sense cap mena de problema, res no espatllava un dia d'allò més normal.
La nit es preveia llarga, ja ens vam fer a la idea de no dormir tot esperant els resultats. De seguida, però, vam veure que la cosa no girava gaire rodona. Les primeres enquestes eren favorables al No, i quan vam visitar el local nacional del Partit Nacional Escocès de seguida vam veure que l'ambient de cementiri no augurava res de bo. L'arribada dels primers resultats no millorava el diagnòstic, i cada cop era més evident que ni tan sols els bons resultats previstos a Glasgow no salvarien el referèndum.
A les 5 de la matinada ja era evident que el No havia guanyat, i els carrers es van buidar amb la mateixa tranquil·litat amb que s'havien omplert. Quan tornava, sol i trist, cap a la parada de l'autobús, vaig ser entrevistat per un equip de la televisió alemanya. A Grassmarket, una plaça fins poc abans plena de gent, ja només hi érem els 2 periodistes i jo. Els escocesos ja dormien, sabent que l'endemà no es despertarien en un nou país.
Vaig veure sortir el sol (és una manera de parlar, el sol no el vaig veure durant els quatre dies) sobre un camp de golf públic. La tristor romania, però l'esperança s'obria pas al mateix temps que la llum il·luminava els greens. Potser van perdre el referèndum, potser no en faran cap altre, però el que és segur és que el debat sobre la nova Escòcia seguirà obert. El moviment popular, allà com aquí, és la garantia de la lluita cap a una societat més justa i democràtica. Com diuen els companys de la Radical Independence Campaign, una altra Escòcia és possible, un altre món és possible.
