
De fet, no tindria cap més importància si no fos que és de la paraula que ve la cosa i no a l'inrevés, com acostumem a creure. Així, si políticament parlem de progressistes, de conservadors o de reaccionaris tots tindrem més o menys clar a què ens referim, però aquestes descripcions, com el ser de dretes o d'esquerres, daten de fa més de cent anys i malgrat haver passat el segle més convuls social, tecnològic, polític i en qualsevol dels camps que ens puguem imaginar continuem parlant de progressistes per a referir-nos al què tradicionalment entenem com les esquerres, o de reaccionaris per parlar dels poderosos immobilistes.
I seguirem ensopegant i no deixarem d'anar enrere mentre ens creguem que els indignats són progressistes i l'establishment està format per una colla de reaccionaris. És només una qüestió d'iniciativa. Després de la Revolució Industrial i amb el lent avenç en l'adquisició de drets de les classes populars, eren aquestes les que exigien un progrés en les seves condicions laborals i vitals i eren les altres les que procuraven conservar l'escalafó de classes a tota costa i amb uns graons com més alts millor. Uns volien progressar i els altres volien conservar. Eren les classes populars les que passaven a l'acció per millorar, i eren les classes pudents les que reaccionaven amb violència a aquesta acció. Un progressista, un conservador, o fins i tot, un reaccionari estava ben definit i no traïa la base etimològica del mot.
Ara no, però ho seguim emprant. Després d'assolir primer l'estat del benestar i després d'unes aparents llibertats democràtiques, les classes populars –i aquí també la classe mitja- van oblidar-se de progressar i van deixar de fer servir l'acció per a exigir més millores. Semblava com si amb una rentadora, un aparell de televisió i unes vacances a Calafell ja en tinguéssim prou i, fins i tot, en alguns casos, no ens creguéssim ni tan sols mereixedors d'aquestes comoditats.
Arribat al què vàrem creure com el sostre dels nostres somnis vàrem cedir la iniciativa progressista al moviment liberal que a l'empara del capital del conservador tradicional va començar a fer progressar els drets en el sentit oposat al que havia tingut fins llavors. Mentrestant entre els antics progressistes qui més qui menys mirava la tele, tenia un o dos cotxes, i alguns havien arribat a comprar una parcel·la o un apartament a la platja. El conservador es valia del liberal per progressar, mentre el progressista només procurava conservar les rendes aconseguides en els darrers 150 anys.
Parlàvem fa un temps del "català emprenyat" i parlem ara del "ciutadà indignat" i les dues expressions denoten el principal problema que tenim l'ample de la població a principis d'aquest segle XXI: són descripcions de reacció i no d'acció. El català reaccionava emprenyant-se per una sèrie de greuges, per la retallada de l'Estatut i pel menyspreu espanyol a tota iniciativa local. El ciutadà reacciona indignant-se per un model social i polític injust, pels rescats bancaris, per les retallades sanitàries, per l'atur i per la corrupció política.
Fa un segle el reaccionari era de la classe dominant. Ara els reaccionaris som nosaltres. I fins que no trobem la fórmula de tenir la iniciativa en l'acció, seguirem anant passos enrere.