
No se m'acut cap altre professió més incompatible per anar a una llista política que la de ser periodista, o pitjor, dirigir un grup de mitjans de comunicació. Cert és que a Itàlia tenim a Berlusconi, però no sé si és l'exemple en que volen emmirallar-se els democristians. Que Unió s'hagi platejat aquesta possibilitat i que Sánchez l'hagi acceptat –si és que és així- diu molt més d'una manera de fer política basada en la xarxa, en la conxorxa, en la mixtura i en la barreja que mil mítings seguits.
L'Ajuntament de Manresa supera amb escreix els 200.000 euros anuals de despesa publicitària, la major part d'ells de designació directa, i –no ens enganyem- els indicadors assenyalen cap a un creixement clar de CiU respecte de fa quatre anys que el farien clar aspirant a emportar-se el ceptre de l'alcaldia. Tot plegat, amb una precampanya i una campanya per endavant on els mitjans tenim molta responsabilitat i un posterior govern que haurà, entre altres temes, d'administrar la partida de publicitat en els mitjans locals. No és qüestió de ser honest, és qüestió, també, de semblar-ho.