Pere Fontanals: Amb certa amabilitat convencional, de la que es fa servir a missa, però convençuts de la força que dóna el número, i la raó que dóna la justícia, trenta joves d'entre 18 i 60 anys van acompanyar la Sílvia a reclamar un compromís. Un compromís aconseguit a força de constància i a força de no perdre's en el laberint del Minotaure. La Sílvia es va dirigir a l'oficina bancària i va demanar explicacions.

Al banc, ningú no la coneixia tot i que encara li faltava per pagar més d'un quart de quilo de la hipoteca. Era un dimecres a la 1, i els clients esperaven pacients, amb el número de la carnisseria a la mà, que els toqués per preguntar per una comissió que els havien cobrat, per pagar rebuts endarrerits, o per fer un traspàs de la seva llibreta a la de la seva filla per ajudar-la a arribar a final de mes. No, cap dels que esperaven no gestionaven fons, ni volien comprar accions o fer-se un pla de pensions. Aquests no necessiten número.

Tampoc no en va necessitar la Sílvia de número de carnisseria. En va tenir prou amb el número de persones que l'acompanyaven per a que els del banc, gent d'ordre, de l'ordre que es fa servir a missa, creguessin oportú atendre la seva clienta desconeguda, tot i deure'ls més d'un quart de quilo de la hipoteca, com si fos un client d'aquells importants, dels que no demanen sinó que exigeixen, dels que gestionen dipòsits i compren accions i tenen voluminosos plans de pensions.

Mentre els trenta que van quedar-se a l'oficina se sentien més acompanyats que mai de tothom qui se'ls acostava per saber què estava passant. Perquè malgrat els comentaris dels falsos prudents ressentits que es podran llegir a peu d'aquí o de qualsevol notícia sobre desnonaments i dacions en pagament, l'ample del poble n'està cansat de pagar comissions, de pagar interessos, de pagar penalitzacions, de pagar més que mai quan hi ha menys que mai a unes entitats farisees i desagraïdes alimentades a base de llibres d'escola i gasses d'hospitals, engreixades amb la paga dels nostres vells i amb la pèrdua dels nostres drets.

Això ho saben, i saben que es mouen en un fràgil equilibri que es pot trencar per qualsevol tonteria. Per això la PAHC funciona, amb certa amabilitat convencional, de la que es fa servir a missa. I millor que sigui així. El dia que no funcioni la PAHC, que Déu els agafi confessats.