Cobria l'acte d'enaltiment de l'estelada aquest diumenge a Salelles mentre escoltava organitzadors i voluntaris queixar-se d'un vent que no permetia aixecar massa la bandera gegant en un camp recent segat vora el nucli urbà. A l'ala dreta de l'estelada hi havia un grup de quatre persones que es coordinava i es donava instruccions mútues en castellà. Al principi pensava que era una forma de parlar molt a la demodé, deixant una tonada castissa a l'expressió, o que potser un d'ells era castellanoparlant i la resta, en aquella mena de bona educació setantera s'expressaven en aquell idioma. Però no. Al cap d'una estona he comprovar que parlaven castellà entre ells i amb alguns dels altres perquè la seva llengua era aquesta i no una altra. No era la primera vegada que escoltava parlar castellà en un acte independentista, però potser, no entre tanta gent i tanta estona, com si diguéssim, d'una manera tan estructural.

 

I és que ningú no es porti a equívoc. Molts independentistes aniran (o han anat) a dormir aquest diumenge tard per veure la selecció espanyola jugant contra el Brasil. I encara que molts independentistes desitjaran que Espanya perdi, i molts altres no perdrem ni un segon per veure el matx, molts altres celebraran (o han celebrat) cada gol de la roja i, potser, onejarien la rojigualda sense massa complexos, tot i que en una consulta votessin que sí a una Catalunya Lliure.

 

El temps de l'independentisme de pedigrí ha acabat. És la mixtura la que ens donarà la llibertat.