
Jo a la fredorada del febrer de 56 no hi era, i de la de gener del 85, tot i ja ser un noiet, no en tinc un record especial, potser perquè m'ha quedat la sensació que tots els hiverns de quan era nen eren molt freds, vivia en un pis gran de lloguer amb estufes de butà i el camí fins a l'escola era llarg i per la perifèria de la ciutat.
El cas és que l'anunci de fred siberià d'enguany que, deien, podia superar, fins i tot, l'onada del 56, vist des de la comoditat de casa, lluny de fer-me pensar en les seves incomoditats –que en són moltes- em tenia encuriosit i fascinat. Al final, però, m'he quedat amb les ganes de viure una nova data històrica i la #siberiana2012 ha portat fred, però molt menys del que esperaven i volien Molina i Picó (i jo mateix, perquè no dir-ho).
A misses dites és fàcil valorar com a exagerades les prevencions que totes les administracions catalanes han tingut davant d'aquest anunci. És cert que hi ha hagut capítols com el tancament de les aules de dijous a la tarda, després de caure quatre volves de neu i amb la #siberiana2012 encara per arribar, mereixedores de sortit amb el número 1 de la setmana a l'APM? però davant de l'amenaça meteorològica és millor pecar de paranoic que no pas fer curt. Per la ciutadania, però també per l'interès del polític.
No cal anar molt lluny per recordar les nevades del desembre de 2001 acompanyades després de glaçades i els manresans caient per arreu, però també queixant-se que l'ajuntament no els havia netejat la vorera per poder treure el cotxe del garatge. Posats a triar prefereixo trepitjar sal sobre sec que trencar-me una cama.