
Com és fàcil d'imaginar Matamala no estava content amb la meva opinió, no estava d'acord amb el fons i, sobretot, no li agradava la forma amb què m'havia expressat referint-me a ell. Del fons em destacava que abans d'arribar a la citació judicial en què ens trobem ara, de fet poc després de l'ocupació, havia intentat fer de mitjancer entre les parts però que havia estat impossible per l'immobilisme dels joves que ocupaven el local. Fins i tot, diu, van intentar ensenyar les dependències superiors a uns possibles compradors de tot l'immoble i els nous inquilins no els havien deixat passar als pisos de dalt que estaven –i continuen- buits.
Matamala m'explica que per aquella època va mantenir reunions en el seu despatx amb representants dels col·lectius però no se'n va sortir perquè no hi havia manera de negociar res, es tancaven en banda. I jo, modestament, pel grau de coneixement que tinc d'aquests moviments alternatius, no poso en dubte la seva versió. L'advocat em va explicar que els van oferir treves de mig any i d'un any però que els col·lectius no les van acceptar. I que davant la impossibilitat d'arribar a un acord ja només va quedar l'alternativa d'iniciar un procés judicial.
Jo m'equivoco cada dia, moltes vegades cada dia, i en aquella Anotació al marge vaig confondre el verb pel subjecte i en alguna expressió no vaig ser prou just o prou clar. Dir que Lluís Matamala traïa tota la seva llarga història per ser al costat d'Arderiu i Feliu en aquesta causa és exagerat i injust. Oimés si repassem què ha significat aquest advocat pel moviment independentista, alternatiu i sindical de la comarca durant més de trenta anys. Segurament la meva incomprensió cap al fet que precisament ell defensi el que defensa en aquest cas em va fer inflar un verb que, com he dit, no és ni just ni mesurat.
Hi ha una altra cosa en la forma que va molestar Lluís Matamala i com que ho vaig utilitzar més com a mer recurs retòric que com a argument, no tinc cap mena d'inconvenient en aclarir: jo no tinc ni la més remota idea –ni m'importa, sigui dit de passada- de quina és la solvència econòmica de Lluís Matamala. Dit d'una altra manera: la frase que deia literalment "Hi haurà qui dirà que en temps de crisi s'han d'acceptar les feines que arriben sense mirar més enllà" no tenia cap mena de segona lectura ni volia dir res més que el que assenyala el condicional del principi. Per a què quedi constància.
Dit això, que Matamala va intentar arribar a un acord amb els col·lectius sense que els col·lectius s'hi mostressin disposats, i rectificada i matisada els defectes de forma a l'hora de referir-me a l'advocat, continuo pensant que s'equivoca prenent part per Arderiu i Feliu, perquè malgrat, com recorda, de l'immoble no feia ni dos mesos que s'havia jubilat Mobles Pich, i les plantes superiors de l'edifici Llisach estaven buides, una societat amb les mancances d'accés a l'habitatge com la nostra no es pot permetre el que van fer aquests dos socis durant anys: tenir una pila de metres quadrats de pisos habitables amagats sota la catifa a l'espera que es jubilés l'últim inquilí de l'immoble per vendre-se'l en pack a un comprador únic, tal i com va quedar demostrat amb la visita que varen intentar fer poc després de l'ocupació.
Repeteixo: una pila de pisos buits segrestats, que no estaven en el mercat durant anys a l'espera d'una operació immobiliària de volada. En una ciutat on el nucli antic s'enfonsa, amb edificis amb portes i finestres tapiades i gent que perd l'habitatge a diari. Això, per a mi, és especular i justifica l'alliberament de l'espai i no té defensa possible. Si més no, no hauria de tenir la defensa d'un advocat amb el tarannà de Lluís Matamala. Però no seré taxatiu aquesta vegada: només és la meva opinió.