Fa temps que belluga l'espurna de la llibertat a Catalunya. Que el país va rodolant cautelós però constant cap a un estadi de sobirania total. No és d'ahir, ni d'Arenys, sinó que això és conseqüència d'allò. La locomotora camina lenta però té molts vagons i ja no es pot aturar.

Demà serà una jornada històrica, com ho va ser la d'Arenys de Munt i com ho seran les del 28 de febrer i del 25 d'abril pròxims. Tota Europa ens mira i pren apunts que escriuran llibres de text en el futur. Catalunya mostra el seny, i des de la serenitat, aquella serenitat que ha convertit el "català emprenyat" en el "català tenaç", pot alçar el cap, oblidar els laments, i decidir.

Ells ho saben. Saben que Catalunya ja no tornarà a fer d'Elionor, ni serà la del "sí, senyor", ni la de les "bones tardes", ni la que es va posar a treballar amb catorze anys i tres hores i que no sabia dir d'on li venien les ganes de plorar ni aquella irreprimible sensació de solitud. Tancada a la fàbrica. Ara ja no. Ara ja saben que no ens aguantaran la mirada als ulls més enllà de la seva niciesa.

Finalment han llegit la jugada. Com en un tauler amb molta brossa i camins definits. Se saben vençuts.

Sense rancúnia: Heu perdut. Mat en tres jugades.