A Saragossa, la història va ser molt diferent. L'equip manresà només va ser cinc minuts dins el partit. A partir d'aquí, cada minut que passava la renda dels aragonesos anava creixent en aprofitar els jugadors de José Luis Abbós una major fortalesa interior. Els pivots manresans van ser incapaços d'aturar Giorgi Shermadini i Joseph Jones. Fins i tot, un secundari com Albert Fontet va fer mal en els minuts que va ser en pista. Si la superioritat dels homes alts aragonesos ja era evident abans de començar la temporada, l'absència de Darryl Monroe va accentuar més les diferències. En cap cas, es pot posar d'excusa la baixa del nord-americà. Amb Monroe o un substitut temporal que (encertadament) no ha arribat, la història hagués estat massa diferent. 

 

La Bruixa d'Or continua sent un dels pressupostos més baixos de l'ACB. La classificació no és una equació matemàtica però qui menys recursos té més es veu abocat a patir. I aquest és el destí del Bàsquet Manresa. Ni els més optimistes creuen amb termes com play-off o copa del rei. La permanència és l'únic objectiu dels manresans. I s'ha de tenir clar. Els de Comenge es jugaran les garrofes davant Valladolid, Fuenlabrada o Guipúscoa. I és contra aquests equips davant qui s'ha de rendir. Com es va fer davant Joventut o Obradoiro. Equips com Barça, Madrid, València o Saragossa juguen una altra lliga. Derrotar-los pot ser un fet diferencial. Perdre-hi no és cap contratemps. Ni que sigui per marcadors engruixits. Partits com els de Saragossa poden repetir-se en el transcurs de la temporada. Més d'una vegada. I no cal posar-s'hi pedres al fetge. Són només banys de realitat.