Primer dia, els motors arrenquen. Arribem a Salt, el quart poble de Catalunya amb la major taxa de persones migrades, més del 37% de la població. Aquestes dades es corroboren només entrar al poble, literalment enganxat a la capital gironina, quan aquest ens dóna la benvinguda amb un ampli ventall de colors de pell i vestits. Quina riquesa! 

La manifestació comença davant l'Ateneu Popular de la Coma Cros, que just aquest juliol compleix un any. La diversitat cultural del poble queda encara més accentuada amb l'arribada dels "caravaneros" que vindran amb nosaltres a Itàlia: madrilenys, andalusos, valencians i, els més nombrosos, els bascos. Gent de tot Espanya, amb les seves diferències, units per una sola causa. Ja ho diu bé Txarango amb la seva cançó "Ser iguals vol dir ser iguals de diferents".

Els manifestants, unes 350 persones, desfilen pels carrers de Salt a ritme de la batucada "Banda marcial 504", cantant lemes com "No más muertes en el mediterráneo", o "No son muertes, son asesinatos". Entre ells, cal destacar els components de la Caravana, que viatjaran per Itàlia durant una setmana per denunciar la situació insostenible de les persones migrades en busca de refugi, i la Caravana exprés, que es quedaran a la primera destinació, Ventimiglia, per assistir a la manifestació europea i tornar el mateix cap de setmana. 

Sota quatre gotes de pluja amenaçadores que ràpidament cessen, el grup arriba al Parc del Rec Munar, on ens espera una nit de plats exquisits catalans i àrabs, discursos i concerts, tots ells lligats per la presentació de l'Oriol Barri, que treu ferro a la situació denunciada amb una mica d'humor.

Després de sopar -un cús-cús genuí i arròs amb verdures deliciosos-, comencen a tocar Tropical roots i aprofito l'entretemps per conèixer experiències de voluntariat. Parlo amb la Sónia F., una noia de Cassà que ha estat a Atenes un parell de vegades com a voluntària infermera. M'explica les peripècies que va haver de fer per aconseguir entrar a un camp de refugiats, una tasca cada vegada més complicada degut a l'alt control militar a les zones de refugi. La seva vivència no em sorprèn molt, ja que nosaltres mateixos estem trobant molts impediments per intentar trobar un camp on ens acceptin per menys d'un mes. "Si no podeu entrar a cap camp, podeu anar a Khora", em diu, un centre cívic de refugiats a Atenes on treballen amb refugiats de totes les edats. 
 
Encara emocionada, em comenta les històries de vida que alguns dels refugiats li van explicar i el coratge amb què les afronten. Entre elles, em parla d'una dona d'uns 27 anys d'edat que va sortir de Síria amb 5 fills i va arribar a Grècia amb 3. "Davant d'històries així, l'únic que pots fer és contestar-li amb optimisme i donar-li ànims perquè tiri endavant amb els tres fills que han aconseguit creuar la frontera amb ella", em diu. 

Sembla que Tropical Roots ja han acabat, i ara és el torn de llegir els manifestos de les Caravanes que venen de cada regió d'Espanya. Seguidament parlen els representants de l'Espai Antiracista de Salt i Girona Acull. Entre d'altres, s'exigeix que s'investiguin els governs d'extrema dreta que "persegueixen, hostiguen i assessinen" a persones migrants i refugiades, es reclama que es respectin els drets de les persones treballadores migrants a la Unió Europea, i s'exigeix que es proporcionin sol·licituds d'asil a les dones migrants, independentment de les seves parelles, així com també que se'ls cobreixi les seves necessitats sanitàries i se'ls s'ofereixi ajuda a aquelles que han patit abusos, violència, mutilacions o matrimonis forçats.
 
L'acte segueix amb l'actuació de l'Hora del Joglar, que conviden els assistents a, per un moment, oblidar-se de totes les injustícies europees i gaudir d'un instant de diversió conjunta despreocupada; estrictament necessari, en el meu parer, per agafar forces per tot el que ens vindrà els següents dies.

Partim cap a Ventimiglia

La disbauxa dura poc, ja que abans que s'acabi el concert ens comencen a avisar perquè anem a agafar els busos, a punt de sortir cap a Ventimiglia, una ciutat fronterera italiana per on han passat milers de persones migrants amb destí cap el Nord d'Europa. La nit és llarga i, al meu costat, l'Oriol es distreu amb una pel·lícula per aconseguir agafar el son. Del contrari, jo em sento afortunada per poder fer dormides seguides d'una o dues hores entre posició i posició, cosa que em dona energia suficient per afrontar el dia que ens depara la ciutat fronterera italiana.

Sopem a Catalunya, despertem a França i esmorzem a Itàlia. Sembla que hi ha confusions amb l'allotjament, ja que estava previst que alguns dormissin sota el pont de la ciutat, un punt de peregrinació conegut per albergar les persones migrades que venen de pas, però no acaben d'estar segurs si és la millor opció, degut al focus mediàtic que això pot suposar i al fet que causaria estralls als i les sense papers que s'hi allotgen. Nosaltres, per si de cas, hem llogat un hostal al centre. Ens encantaria solidaritzar-nos, però no ens volem arriscar a passar una altra nit de poc descans perquè encara hi ha molt camí a fer.

Després d'una dutxa i un dinar típic italià (pasta i piadina), anem a la manifestació, que sortirà des del famós pont. Un cop allà, ens trobem amb un altre xoc cultural: milers de persones europees en una banda, lluint pancartes, samarretes i lemes a favor de les persones refugiades. De l'altra, allotjades sota el pont, grups reduïts de persones migrants mirant-se l'escena amb expressió expectant. És curiós que els i les europees vinguem a Ventimiglia a defensar les persones migrants i que, un cop allà, continuem la lluita des de posicions paral·leles. No hauríem d'anar tots a una?

Amb aquest pensament ens endinsem a sota el pont per observar la situació. Realment s'hi veuen persones habitant-hi. Porto la càmera penjada, em plantejo reportar el que veig, i aquí se'ns obre un debat. És moral infiltrar-nos a l'estança privada d'unes persones que, com nosaltres, tenen la seva intimitat, fer-lis una foto i marxar com si fossin animals de fira? Un manifestant s'apropa, dispara el botó, i fa mitja volta. Ens el quedem mirant amb frivolitat, i pensem que nosaltres no volem formar part de tot això, pel que decidim guardar la càmara i anar a parlar amb un grup de nois de pell fosca que estan assentats en una mena de mantes. De primeres ens costa establir conversa perquè no dominen gaire l'anglès, però un parell d'ells s'ofereixen a atendre les nostres preguntes encuriosides. Ens expliquen que tot just fa unes hores que han arribat a Ventimiglia, que son del Sudan, i que venen d'una llarga travesia passant per Malta, Sicília, i finalment Itàlia. Un d'ells ens comenta que vol anar a Alemanya perquè hi té un amic, i l'altre que segurament anirà a França perquè a Itàlia no els tracten bé. La meva pregunta és si a França els tractaran gaire millor. 
 
Mentre intentem establir un cercle de confiança amb ells, apareix un periodista italià i ens demana si ens pot entrevistar. Maleïm per un moment la seva aparició, que trenca aquest moment off the record tant bonic que estavem tenint, però accedim a posar-nos davant la càmera, això sí, apartats del grup migrant que acabàvem de conèixer. El periodista és simpàtic i respectuós, i pensem que com més es difongui el que està passant, millor. Després de fer les declaracions tornem amb el grup i els expliquem perquè hi ha tant periodista avui aquí, davant el seu desconeixement. Els expliquem que hi havia previst una acció de dormir al pont amb ells, i els preguntem què n'opinen. La resposta és clara. No volen focus mediàtic a allà on dormen, ja que això els podria portar problemes. Aquesta declaració em fa sentir una mica millor per haver triat l'opció còmode-hostal, enlloc de la solidària-pont, en veure que tampoc els hi haguessim fet cap favor, ans el contrari.

Ells ens diuen que intentaran marxar avui mateix cap a França. Els comentem que aprop d'allà on som ara hi ha un punt d'informació "il·legal" per a persones que estan en la mateixa situació que ells i que si volen poden anar allà a preguntar o a connectar els mòbils. Els hi desitgem bona sort, i amb una encaixada de mans tornem a la multitud europea.

Més de 5.000 persones es manifesten

La manifestació comença més d'una hora tard, i recorrem tota la via Tenda des del cementiri fins a l'entrada del nucli més cèntric del poble. Més de 5.000 persones, segons l'organització, entre ells italians, espanyols, francesos, holandesos i alemanys, desfilen al cant de lemes multilingüístics com "Oh lala, oh lele solidarité avec les sans papiers", "No borders, no nation stop deportation", "Siamo tutte antifascite" o "Salta la valla, Salvini salta la valla", aquest últim fent referència al minstre d'Interior italià, Matteo Salvini, l'última acció política del qual ha estat bloquejar el desembarcament d'una nau de la Guardia Costera italiana amb 67 refugiats a bord a Sicília durant 4 dies. Certament, es diu Salvini, però no deixa salvar a ningú.
 
La sorpresa apareix quan, enlloc d'endinsar-nos al poble, la rua continua per una carretera fora de la ciutat. Passem per sota un túnel on els manifestants embogeixen cantant "Oh bella chao" que, amb l'eco, sembla venir d'una multitud encara molt més nombrosa. Després d'unes 4 hores de manifestació, les masses ens porten a entrar per l'altre cantó del poble. Fa molta calor i comencen a notar-se les cares de cansament, pel que decidim fer retirada.

Ja de nit, menjant unes pizzes amb els catalans de la Caravana, continuem parlant de desigualtats i sorgeix el tema de com de malament ho passarà la nostra generació. Mentre es duu a terme la discussió, no puc deixar de pensar en els nois del Sudan que hem conegut a la tarda i en el col·lectiu immigrant en general, a qui tant critiquem per ajuntar-se en guetos i per "no integrar-se". Quina ironia, no? 

Quan la rotllana es dispersa, enlloc de seguir amb ells, decidim anar a fer un volt per la platja per desconnectar una mica del nostre "gueto". Finalment ens trobem uns vascos que estan tocant la guitarra i, sense voler molestar-los en la seva vetllada, intentem incorporar-nos silenciosament al grup. De seguida, però, som el focus d'atenció i no només ens acullen a la rotllana sinó que ens animen a tocar la guitarra amb ells. L'Oriol, que porta l'ànima de músic ben endins, no se'n pot estar i acabem recitant poemes amb acompanyament de guitarra i cantant cançons basques en català, com Ilargia, de Ken Zazpi, i catalanes en basc, com l'Estaca. Sens dubte, és de les millors maneres d'acabar un dia "revolucionari" a favor de la igualtat de drets de totes les cultures i la defensa de la lliure circulació per a la convivència multicultural.