Si visiteu l'Observatori Astronòmic de Castelltallat (www.observatoricastelltallat.com) sentireu que la idea de que sou una puça augmenta en la mateixa proporció que la sensació que ho desconeixeu tot d'aquest mantell estrellat de nom cel.
Ja som a l'entrada de l'Observatori de Castelltallat. Isabel Palà
- Heu vist aquella estrella tan brillant? Ens demana el guia en aquesta aventura- Els nens tenen més facilitat per veure-la, perquè tenen les cèl·lules menys oxidades!, explica. M'hi esforço de valent en honor al complex de Peter Pan que tots portem a dins... i a la fi la veig! (quin alleugeriment!). Resulta que és Venus, el primer planeta que es veu només fer-se fosc. Si la deessa Venus es relaciona amb els conceptes d'amor i bellesa es veu que el planeta no té res a veure: és un planeta insuportable (calorós i fosc).
Castelltallat ens ofereix un cel net per veure l'univers. Isabel Palà
Després de l'explicació dels diferents "objectes" que veurem aquesta nit ens dirigim a l'exterior. Fa fred i porto sandàlies però ho aguanto bé perquè la sensació és indescriptible. Tinc el cap ple de pensaments, però miro enlaire mentre m'expliquen on és l'estrella polar i amb quines estrelles es conforma el carro i... tot es dissol. Banyat sota la llum de les estrelles et sents especial. Més que quan un nòvio et llença un "piropu".
No només hi ha bones vistes astronòmiques a Castelltallat. Isabel Palà
És un moment màgic que deso per quan tingui un mal moment. És com pols d'estrelles medicinal. Al nostra grup hi ha una noieta que s'entusiasma amb tot el què va escoltant i veient. Ha arribat la primera, ha estat la primera en veure Venus i després de la sessió crec que tindrà la seva vocació encara més clara que mai. I mai és molt de temps!
Intentant veure alguna cosa al cel. Isabel Palà
Ens dividim en grups. Primer observem des de dalt de l'observatori i després des de baix. I anem fent rutines rotatives. A través del telescopi veiem un cúmul de Perseo, un cúmul globular M92 (que un petit de 7 anys va descriure com a una festa de petards!), un M57 (nebulosa anular de la lira) i, entre altres objectes, també observem la Lluna... Em fa pensar en la lluna de George Méliès i el seu viatge a la Lluna (1902). Una esfera granulada, com si patis acne juvenil i tan propera, tot i que tan llunyana, que em quedo sense paraules. No m'estranya que tots siguem una mica llunàtics. És encisadora. Aquest darrer objecte ve de regal amb la sessió, però ningú li fa un lleig i tots, de grans a xics, semblem impressionats pel que els nostres ulls veuen a través del telescopi. És com un acte íntim. Quan fixes l'ull darrera aquell aparell acabes estant sol. Tu i la lluna. I el que això et suscita.
Els visitants a l'exterior de l'observatori. Isabel Palà
Marxem de Castelltallat de fosc, molt fosc. Fem la carretereta de corbes per intuïció. I com no! ens equivoquem. Sabem que potser estem perduts però que el camí no ens costarà tant de trobar com si ens perdéssim enmig de l'univers. Tenim amb nosaltres la sensació que som una milionèsima expressió de tot el que hi ha en l'aire, però ens sentim una mica afortunats per ser-ne avui, una mica més conscients que ahir. I això ens fa riure i cantar, tot i no saber ben bé si estem en el camí correcte. I és que, a cas algú ho té clar això?
- Heu vist aquella estrella tan brillant? Ens demana el guia en aquesta aventura- Els nens tenen més facilitat per veure-la, perquè tenen les cèl·lules menys oxidades!, explica. M'hi esforço de valent en honor al complex de Peter Pan que tots portem a dins... i a la fi la veig! (quin alleugeriment!). Resulta que és Venus, el primer planeta que es veu només fer-se fosc. Si la deessa Venus es relaciona amb els conceptes d'amor i bellesa es veu que el planeta no té res a veure: és un planeta insuportable (calorós i fosc).
Castelltallat ens ofereix un cel net per veure l'univers. Isabel Palà
Després de l'explicació dels diferents "objectes" que veurem aquesta nit ens dirigim a l'exterior. Fa fred i porto sandàlies però ho aguanto bé perquè la sensació és indescriptible. Tinc el cap ple de pensaments, però miro enlaire mentre m'expliquen on és l'estrella polar i amb quines estrelles es conforma el carro i... tot es dissol. Banyat sota la llum de les estrelles et sents especial. Més que quan un nòvio et llença un "piropu".
No només hi ha bones vistes astronòmiques a Castelltallat. Isabel Palà
És un moment màgic que deso per quan tingui un mal moment. És com pols d'estrelles medicinal. Al nostra grup hi ha una noieta que s'entusiasma amb tot el què va escoltant i veient. Ha arribat la primera, ha estat la primera en veure Venus i després de la sessió crec que tindrà la seva vocació encara més clara que mai. I mai és molt de temps!
Intentant veure alguna cosa al cel. Isabel Palà
Ens dividim en grups. Primer observem des de dalt de l'observatori i després des de baix. I anem fent rutines rotatives. A través del telescopi veiem un cúmul de Perseo, un cúmul globular M92 (que un petit de 7 anys va descriure com a una festa de petards!), un M57 (nebulosa anular de la lira) i, entre altres objectes, també observem la Lluna... Em fa pensar en la lluna de George Méliès i el seu viatge a la Lluna (1902). Una esfera granulada, com si patis acne juvenil i tan propera, tot i que tan llunyana, que em quedo sense paraules. No m'estranya que tots siguem una mica llunàtics. És encisadora. Aquest darrer objecte ve de regal amb la sessió, però ningú li fa un lleig i tots, de grans a xics, semblem impressionats pel que els nostres ulls veuen a través del telescopi. És com un acte íntim. Quan fixes l'ull darrera aquell aparell acabes estant sol. Tu i la lluna. I el que això et suscita.
Els visitants a l'exterior de l'observatori. Isabel Palà
Marxem de Castelltallat de fosc, molt fosc. Fem la carretereta de corbes per intuïció. I com no! ens equivoquem. Sabem que potser estem perduts però que el camí no ens costarà tant de trobar com si ens perdéssim enmig de l'univers. Tenim amb nosaltres la sensació que som una milionèsima expressió de tot el que hi ha en l'aire, però ens sentim una mica afortunats per ser-ne avui, una mica més conscients que ahir. I això ens fa riure i cantar, tot i no saber ben bé si estem en el camí correcte. I és que, a cas algú ho té clar això?
