El Festival de Sundance és una de les cites imprescindibles per als amants del cinema. El certamen de pel·lícules indie dels Estats Units és un d'aquells esdeveniments que marca la pauta de títols que triomfaran durant la resta de l'any. Encara que no té ni el prestigi ni el rebombori de cites com Canes, Venècia o Berlín, el de Sundance és un d'aquells festivals que cal parar atenció perquè de les seves sales sorgeixen pel·lícules que acaben sent grans titulars de les graelles, del públic o de les llistes de millors de l'any.
Després d'haver pogut gaudir-ne d'una acreditació online, us fem una tria de les cinc més importants que heu de veure peti qui peti per estar a l'última d'un dels episodis cinematogràfics més importants de tota la temporada 2025.
Twinless
Si esteu chronically online en deveu haver sentit a parlar: és la pel·lícula que Sundance ha hagut de retirar del visionat online perquè se n’han filtrat escenes a les xarxes socials. Ha estat la guanyadora del premi del públic en la categoria de drama (un dels guardons més importants) i un dels seus protagonistes, Dylan O’Brien—de qui s’han filtrat les escenes bastant pujades de to—ha estat distingit amb el premi especial del jurat per la seva actuació. I és que en aquest film sobre dos joves que es troben en un programa de suport per a persones que han perdut el germà bessó és un festival de comèdia negra, drama, i plot twists inesperats. Una obra mestra de la mirada milennial de James Sweeney, en la seva òpera prima, que demostra que els joves no només tenen molta cosa a dir sobre la mort, el dol, i l’amistat, sinó que també ho poden fer amb una mirada única i molt necessària. Una pel·lícula absolutament rodona que encara no té distribució, però que si n’arriba a tenir, pot viure una carrera llarga i exitosa.
Omaha
No vius una experiència autènticament Sundance si no veus una roadmovie familiar que et destrossa la vida. I això és el que és Omaha: un film sobre un pare econòmicament escurat que, després d’una tragèdia familiar, s’emporta els seus dos fills petits en un viatge en cotxe fins a Arkansas. Amb un rerefons real que reflecteix la desesperació que pateixen moltes famílies americanes, el film de Stephen Cole Webley és un estudi sobre moralitat i família com mai havia vist. I que destaca, essencialment, pels seus tres intèrprets: John Magaro està en estat de gràcia en el paper d’un pare superat, però els nouvinguts Molly Belle Wright i Wyatt Solis són el cor emotiu de la pel·lícula—les dues estrelles que fan superba una història familiar que fàcilment podria haver caigut en el clixé, però que l’esquiva magistralment.
Sorry, Baby
A24 ha comprat la pel·lícula escrita, dirigida i protagonitzada per Eva Victor, cosa que vol dir que tindrà una distribució limitada, però que, almenys, en tindrà. El seu film increïblement personal i sorprenenentment còmic sobre una jove que viu apartada del món i que ha de superar una agressió sexual per part del seu professor de la universitat sorprèn per la seva tesi sobre un esdeveniment traumàtic: podria haver optat per la denúncia, la crítica oberta i la necessitat de crear una Joana d’Arc en la seva protagonista, però, en canvi, opta per explicar la part més realista i comuna d’una experiència així. No és un film explícitament de denúncia, sinó de gestió emocional, de superació del trauma, d’aprendre a conviure amb les injustícies a les quals ens sotmet, a vegades, la vida. I no em malinterpreteu, de denúncia, n’hi ha. Però tot i punyent i efectiva, està soterrada, amagada entre les altres emocions que predominen en aquests casos. Com acaba passant, sovint, a la vida real.
Bubble & Squeak
A la crítica del festival l’ha molestat, aquest film. Però als apassionats de Wes Anderson i de l’humor absurd i surrealista pot arribar a flipar. Va ser l’últim film del festival i em va deixar amb un sabor meravellós de boca. Sarah Goldberg (Barry) i Himesh Patel (Yesterday, Tenet) són una parella americana a qui persegueixen en un país desconegut—no és Rússia, però és Rússia—per ser contrabandistes de cols, prohibides al territori. El que segueix és una aventura d’slapstick i humor visual sensacional, amb un elenc de secundaris brillants (Dave Franco, Steven Yeun, Matt Berry) que no es pren gens seriosament i no té cap pretensió. I que pel que fa a direcció (d’Evan Twohy) i fotografia (d’Anna Smoronová) és deliciosa.
Train Dreams
El tipus de gran èpica americana que, si compta amb una distribució digna (és el perfil de film que busca Netflix per mirar de fer veure que encara aposta per les produccions d’autor) pot arribar fins i tot als Oscars. Clint Bentley signa aquesta història d’època en què Joel Edgerton interpreta un llenyataire i constructor de ferrocarril als Estats Units de principis del 1900. La seva relació d’amor amb Felicity Jones serveix de teló de fons per explicar un país en plena renovació industrial i com aquests canvis afecten la població més desconnectada de les grans ciutats. Edgerton està excels en un paper de detalls, de minúcies, de mirades que ho diuen tot i microexpressions facials que encanten als acadèmics. I Bentley demostra un control absolut de la forma, del tempo narratiu, i de domini de les emocions. D’aquelles pel·lícules en què et quedes pensant durant dies i dies, i cada vegada t’agrada més.