Aquesta setmana m’he enganxat a una sèrie. En línies generals, això no seria notícia: com a persona a qui, per sort, li paguen per consumir contingut televisiu i cinèfil, el millor que em pot passar és que una història m’atrapi de tan brusca manera. El fet noticiable és, potser, que m’hi he enganxat pels camins poc ortodoxos —bàsicament perquè les xarxes tenen més poder d’influència que qualsevol crític reputat, i perquè res es pot fer contra fangirls que compulsivament editen gifsets dignes d’exposar-se al Louvre sobre els seus continguts preferits.
Serveixi això, doncs, com el meu confessionari ateu: m’he enganxat a Nancy Drew. Una sèrie de droga duríssima —més zombificadora que el Fentanil—, objectivament de dubtosa qualitat, i amb més clixés i recursos suats que The O.C. i Gossip Girljuntes. I ei, és la sèrie que segurament més ha gaudit en tot l’any.
Per a qualsevol mortal que llegeixi aquestes línies i més o menys controli la graella televisiva “de qualitat”, Nancy Drew no ressalta entre les llistes del més imprescindible del 2024. Entre altres coses perquè es va emetre entre el 2019 i el 2023. Però ja us aviso ara que tampoc va coronar cap llista aleshores. És perquè se la categoritza en la mateixa agrupació mal vista de sèries guilty pleasure: aquells continguts banals, barats, creats per a adolescents, i que a la majoria d’adults funcionals —i disfuncionals— ens fa vergonya admetre ens tornen bojos. Pertany a la mateixa família que Riverdale, i Chilling Adventures of Sabrina —amb aquesta hi té una relació esfereïdorament propera a nivell temàtic—, i, Déu no ho vulgui, Élite. Sèries amb un elenc protagonista que ronda els 19 i els 30 anys, on tots són molt, molt, injustament atractius, on els capítols es deixen seduir lleugerament pel melodrama i el fulletó, i on es dona, sovint, més importància a les trames amoroses que a la narrativa dura. Que aquests són trets que generalment s’atribueixen als suposats “continguts per a dones”, i possiblement per això estan mal vistos, és un article més extens que avui no tenim temps d’escriure ni de llegir. Però que s’ha de tenir en compte.
És producció de The CW —tot i que aquí es pot veure a la nova Max— i té absolutament tots els elements que les seves sèries —Buffy The Vampire Slayer, Smallville, Gilmore Girls, ja veieu per on van els trets— han de tenir. És el canal delsplaers culpables per excel·lència, amb el permís del Netflix del 2024, i la raó per la qual actors com Gina Rodríguez o Grant Gustin han tingut carreres prou llargues i s’han convertit en noms coneguts. A The CW li devem èxits com The Vampire Diaries, 90210 (aquí, Sensación de vivir), i Melrose Place. És a dir, aquelles sèries de sofà, manta, i gelat. Aquelles que ens hem empassat de dalt a baix, hem rigut, i hem plorat. Aquelles sense les quals molts no ens hauríem apassionat per la ficció televisiva en un principi.
Suposo que The CW ha triomfat per això: perquè aconsegueix apel·lar als sentiments més salvatges del nostre ésser per establir un fandom passional, dedicat, que fins i tot un any després de la conclusió de les quatre temporades de la sèrie en continua parlant com el primer dia. I, en el meu cas, m’ha retingut contra les cordes perquè s’ha enganxat a l’emoció més visceral de totes: la nostàlgia. Perquè m’ha fet tirar enrere a aquell moment en que la bibliotecària de l’escola em va dir que si m’agradaven les històries de detectius que provés de llegir la Nancy Drew —La penya dels tigres pels que vam créixer amb la Star Spangled Banner de fons—, que els misteris eren entretinguts i, a sobre, la protagonista era una noia. I jo vaig agafar aquell llibre de tapa dura gastat i maltractat per àvids fans anteriors a mi, i vaig enamorar-me de la jove que resolia misteris amb la meva edat.
Aquesta és la premissa de Nancy Drew: una jove que, motivada per la recent mort de la seva mare i sense motivació clara a la vida, opta per viure al seu petit poble coster de Maine —sí, ja sabeu quin dic, aquell on se situen totes les pel·lícules de tarda d’assassinats d’Antena 3— treballant com a cambrera de dia, i com a detectiu de nit. La Nancy és tossuda, determinada, valenta, i sensual. No té por de la seva sexualitat, no té por dels fantasmes, i no té por d’encarar-se amb ningú. Si no fos perquè la sèrie que protagonitza està vista com a inferior, seria una icona de la televisió feminista. La situació paranormal, de terror fantasmagòric i zombie, d’encantaments i màgia negra i malediccions, li treu dramatisme tràgic i real a la producció, però alhora l’eleva a un territori que els fans del terror més ben encertat haurien d’adorar. Entre els seus misteris Halloweenians hi ha reflexions contra l’abús sexual, el racisme, el sistema judicial corrupte i la violència contra els infants —motius i missatges importants de fer entendre no només al seu target objectiu. I la seva facilitat per deixar-se endur per la química dels actors i explorar camins romàntics veritablement satisfactoris l’ajuden a injectar encara més heroïna serièfila en els cors dels pobres com jo, que poc es poden resistir a una història d’amor de patiment, anhel, i obstacles.
Per què ens enganxem als plaers culpables com aquest?
Per què, doncs, he començat aquest article etiquetant-lo de confessionari? Per què ric neguitosament quan explico a amics i coneguts que m’he enganxat a una sèrie “que és prou dolenta però en realitat és molt bona?” Per què l’analitzo amb altres ulls, com si comparar-la amb Breaking Bad i The Wire fos sacrilegi? La sèrie aconsegueix el que es proposa: enganxa, emociona, caga de por i té el component just d’humor perquè entri amb facilitat surrealista. Sí, els capítols sovint contenen trames menys desenvolupades i encertades que d’altres, i potser les temporades de 18 capítols no li juguen a favor. Com passa a moltes altres sèries. I potser els actors no són futurs guanyadors de l’Emmy, però s’hi dediquen amb cos i ànima de tal manera que te’ls creus amb els ulls tancats. En el meu esquema de puntuacions objectives, té un 8,5.
Per què ens fa vergonya admetre que veiem certes sèries, mentre que hi ha d’altres que lluïm com si fossin medalles? Per què coregem als quatre vents que som fanàtics de The Sopranos però ens fem petits quan algú ens pregunta si ens agrada One Tree Hill? No ens poden afectar i importar de la mateixa manera? No puc sentir una especial connexió amb les vides dels protagonistes de Ted Lasso o Barry i també plorar quan l’Ace i la Nancy es troben en mig d’un amor impossible? Qui diu que podem enorgullir-nos i de què no?
Jo, ara mateix, ho canvio tot. Canvio la direcció majestuosa de Masters of The Air pels moviments de càmera de culebrot; les relacions cuites a foc lent i amb meticulós respecte de Shogun pels triangles amorosos amb infinits pretendents del tot innecessaris; les trames curosament construïdes, fins a l’últim detall deSugar, pels cops de volant i els enemics improbables trets del barret. Canvio qualsevol protagonista de Mr. And Mrs. Smith per la detectiu d’humor sarcàstic i sec, de pell dura i cap tossut. I em quedo tranquilíssima sabent que me n'he anat a dormir a la una de la matinada cada dia no per la voràgine del dia a dia adult, ni pel Primavera Sound, ni per nits de disbauxa, còctels i bailoteos de reggaeton, sinó perquè cada cliffhanger —romàntic i terrorífic— m’ha resultat físicament impossible d’abandonar.
Serveixi, això, doncs, de reivindicació: m’he enganxat a Nancy Drew, i la penso posar entre les sèries que més m’han fet vibrar. Fora caretes, fora estereotips, i fora comentaris amb segones intencions d’allò més crítiques i cruels. N’he tingut prou de l’elitisme tòxic, masculí i superb de la crítica televisiva. Visca els plaers culpables, i tant de bo algun dia els hi puguem dir només plaers.