13
d'abril
del
2023
Conviure amb la vergonya que suposa que t'agradi certa música, certa pel·lícula o una sèrie en concret és indescriptible. Autocensurar-se en públic és un acte de boicot personal infame, però encara ho és més quan, realment, aquell contingut que t'agrada triomfa arreu del planeta. No passa res per gaudir-lo, per dir que és bo, que el gaudeixes moltes vegades. Moltíssimes. Que d'adolescent, de ben petit, cantaves les cançons de High School Musical des d'aquella tardor de 2006 quan Disney Channel va estrenar en directe una de tantes TV Movies que produïa la companyia.
Una època prolífica de telefilms completament plans, inflats de clixés, amb uns personatges amb la mateixa profunditat que un toll d'aigua... però que van enamorar milions de persones a tot el planeta. Existia un problema, però: la vergonya d'admetre, especialment si eres un nen -un home- que t'agradava High School Musical, Camp Rock, Starstruck, Lemonade Mouth o qualsevol dels films que van sorgir del canal teenager de Disney. Pràcticament dues dècades després, la sorpresa arriba quan una gran quantitat de joves nascuts els anys 90 coneixen les pel·lícules, se saben les cançons o els encanten. Des que eren petits. Què ha passat, mentrestant?
No cal fer una anàlisi recaragolada de High School Musical -l'agafarem com a exemple, com a representant de les desenes de films de Disney Channel, especialment els musicals- per veure que no va representar cap canvi de paradigma substancial per als adolescents. Però va plantar una llavor, va posar una primera pedra per a molts continguts que van aterrar posteriorment. Un principi de diversitat, de cançons positives -i que encara, avui dia, es canten a crits a qualsevol discoteca- i de la capacitat de dissoldre masculinitats tòxiques i molt arrelades en l'imaginari audiovisual que provenia dels Estats Units.
Sí, tots vam veure John Travolta a Grease o a Patrick Swayze en pel·lícules que pretenien ser intents de deconstrucció masculina en ambients teenager, però ni de bon tros amb la intenció de HSM. Una intenció molt fluixa i superficial? Sí, però que el jugador de bàsquet ben plantat amb ínfules d'estrella decideix fer teatre musical i acabés arrossegant els seus amics, és una autèntica bomba per a joves que caminen pels passadissos i veuen les tribus urbanes del moment.
Tot aquest caldo de cultiu germina en les darreres generacions milenials i les primeres de la Z, les titllades de cultura woke, que escenifiquen un canvi social latent en la manera de veure el món, d'estimar, de normalitzar comportaments, queixes, pensaments i relacions. És en l'actualitat on comencen a aflorar les confessions. "A mi m'agrada High School Musical des que era petit".
Comencen a desenvolupar-se noves narratives al voltant d'aquella història, com la del personatge de Sharpay Evans (interpretada per Ashley Tisdale) que es va considerar de manera errònia com la malvada de la trilogia. No existien malvats en aquella trama. Fins i tot va generar nous mems que han passat a les vitrines de la història de l'humor d'internet (i va acabar arribant a l'actriu principal implicada, Vanessa Hudgens). 
Fa 15 anys de l'estrena de High School Musical 3, un èxit absolut de taquilla: amb només 11 milions de dòlars de pressupost en va generar més de 235. La nostàlgia, una droga que acaba fent addicte a qualsevol generació que passa de l'adolescència a l'etapa adulta, va provocar que el 2019 es fes una nova sèrie, que va ser rebuda amb els braços oberts (i amb una nova estrella que va saltar a una fama immensa a tot el món, Olivia Rodrigo). I al final, aquesta anàlisi parteix d'una tendència a TikTok en la que es mostraven bodes als Estats Units amb un missatge: "La generació de High School Musical es comença a casar".
Una època prolífica de telefilms completament plans, inflats de clixés, amb uns personatges amb la mateixa profunditat que un toll d'aigua... però que van enamorar milions de persones a tot el planeta. Existia un problema, però: la vergonya d'admetre, especialment si eres un nen -un home- que t'agradava High School Musical, Camp Rock, Starstruck, Lemonade Mouth o qualsevol dels films que van sorgir del canal teenager de Disney. Pràcticament dues dècades després, la sorpresa arriba quan una gran quantitat de joves nascuts els anys 90 coneixen les pel·lícules, se saben les cançons o els encanten. Des que eren petits. Què ha passat, mentrestant?
No cal fer una anàlisi recaragolada de High School Musical -l'agafarem com a exemple, com a representant de les desenes de films de Disney Channel, especialment els musicals- per veure que no va representar cap canvi de paradigma substancial per als adolescents. Però va plantar una llavor, va posar una primera pedra per a molts continguts que van aterrar posteriorment. Un principi de diversitat, de cançons positives -i que encara, avui dia, es canten a crits a qualsevol discoteca- i de la capacitat de dissoldre masculinitats tòxiques i molt arrelades en l'imaginari audiovisual que provenia dels Estats Units.
Sí, tots vam veure John Travolta a Grease o a Patrick Swayze en pel·lícules que pretenien ser intents de deconstrucció masculina en ambients teenager, però ni de bon tros amb la intenció de HSM. Una intenció molt fluixa i superficial? Sí, però que el jugador de bàsquet ben plantat amb ínfules d'estrella decideix fer teatre musical i acabés arrossegant els seus amics, és una autèntica bomba per a joves que caminen pels passadissos i veuen les tribus urbanes del moment.
Tot aquest caldo de cultiu germina en les darreres generacions milenials i les primeres de la Z, les titllades de cultura woke, que escenifiquen un canvi social latent en la manera de veure el món, d'estimar, de normalitzar comportaments, queixes, pensaments i relacions. És en l'actualitat on comencen a aflorar les confessions. "A mi m'agrada High School Musical des que era petit".
Comencen a desenvolupar-se noves narratives al voltant d'aquella història, com la del personatge de Sharpay Evans (interpretada per Ashley Tisdale) que es va considerar de manera errònia com la malvada de la trilogia. No existien malvats en aquella trama. Fins i tot va generar nous mems que han passat a les vitrines de la història de l'humor d'internet (i va acabar arribant a l'actriu principal implicada, Vanessa Hudgens).
Un de tants memes generats per aquesta tendència Foto: Twitter
Fa 15 anys de l'estrena de High School Musical 3, un èxit absolut de taquilla: amb només 11 milions de dòlars de pressupost en va generar més de 235. La nostàlgia, una droga que acaba fent addicte a qualsevol generació que passa de l'adolescència a l'etapa adulta, va provocar que el 2019 es fes una nova sèrie, que va ser rebuda amb els braços oberts (i amb una nova estrella que va saltar a una fama immensa a tot el món, Olivia Rodrigo). I al final, aquesta anàlisi parteix d'una tendència a TikTok en la que es mostraven bodes als Estats Units amb un missatge: "La generació de High School Musical es comença a casar".
Trencada la barrera de la vergonya, els hereus d'aquelles pel·lícules i d'aquella fornada de d'obres de Disney Channel abracen el record, les cançons i el flaire que desprenien aquelles històries simples, però sinceres; envoltades de clixés, però trencadores per l'època en què se situaven. Les conclusions d'aquells telefilms semblen òbvies amb la mirada actual: l'estrella del bàsquet pot ser actor de teatre musical, la guapa de la classe pot ser una erudita de les matemàtiques (i de la cançó), la pija pot voler menjar-se el món amb ambició i determinació... Clixés, sí, però, no ens fa gens de vergonya dir que som la generació High School Musical.@alactus.pe La generación High School Musical ya se está casando ❤️ #hsm#highschoolmusical#flashmob#bailenovios#wedding#weddingplanner#eventplanner#disney#dancers♬ A Night To Remember (as made famous by High School Musical 3) - Future Hitmakers United