Pel que sigui, els darrers anys s’ha posat de moda un gènere cinematogràfic i televisiu que internet ha batejat adequadament com eat the rich—menja’t els rics. Potser és perquè les xarxes socials han fet més mal que la revista Lecturas i veure Anna Lewandowska esquiant en un hotel de cinc estrelles gran luxe ens fot ràbia; o perquè Alex Tous ara és un nom de pila que coneixem com qui coneix Rihanna; o perquè el lloguer abusiu de la ciutat de Barcelona escanya al mateix ritme que canvien d’idioma les cartes dels cellers i els pràcticament desapareguts colmados de barri. Pel que sigui, les il·lustres veus culturals de Hollywood—les mateixes que vesteixen amb marques cares i tenen mansions de 50 pisos i el dia que més malament sopen ho fan en un restaurant d’una Estrella Michelin—han optat per farcir les seves obres audiovisuals de crítiques salvatges al capitalisme normalment en format de burla, de sàtira, de comèdia exagerada en què hi ha pocs personatges que se salvin de la ignorància absoluta. I, en aquest sentit, la que va obrir la veda a riure-se’n dels rics com no es feia des dels temps de Sunset Boulevard, va ser la sèrie de Max, The White Lotus, de Mike White.
En el moment de la seva estrena, la primera temporada va causar furor: era la història d’una cadena d’hotels d’aquests on van els jugadors de futbol i els residents a Wall Street on, d’entrada, sembla que hi ha hagut un assassinat. I a qui no li agrada barrejar dòlars amb morts? A partir d’aquí coneixíem els hostes que s’allotgen en l’hotel i intentem descobrir, a partir de les seves relacions, qui és el mort i qui l’ha matat. La fórmula, aparentment senzilla, és tan efectiva com d’infinita durada—tant en pots fer tres capítols, com una temporada, com 40 temporades. Al final, només cal un escenari resplendent i prou personatges odiosos i diferents per a aguantar la trama i la crítica social. I això, la sèrie, ho ha entès a la perfecció.
Tres anys després d’aquella segona temporada en què el sexe, la passió, els jocs de rol de poder al llit i les frustracions físiques passaven a primer terme d’importància, White ens presenta el White Lotus de Tailàndia i els afortunats que hi passen les vacances: no hi pot faltar la família americana de Texas que no sap situar el país en un mapa; les tres amigues que freguen la cinquantena i que es relacionen a través d’un fi vel de feminisme que no deixa de ser un escut que emmascara malament una profunda enveja; i una parella amb tanta diferència d’edat que no pots evitar sospitar que hi ha interessos amagats que no tenen res a veure amb la passió i el romanticisme. L’elenc, en aquest sentit, és la crème de la crème: en destaca, sobretot, Parker Posey com la senyora adinerada americana que no ha mogut mai un dit per fer fortuna i viu del marit; Carrie Coon, Michelle Monaghan i Leslie Bibb en el paper de tres amigues íntimes que no paren de rajar les unes de les altres; i Walton Goggins, que fa tanta angúnia com el seu personatge a Fallout. Tots ells destaquen en un càsting arrodonit per Jason Isaacs, Aimee Lou Wood, Patrick Schwarzenegger i Lalisa Manobal que demostren que, si alguna cosa encara sap fer bé aquesta sèrie, és triar-ne els personatges.
D’aquestes, cal un capítol a part pel trio Coon-Monaghan-Bibb, que, sens dubte, són la trama més llaminera i amb més capes de totes les que proposa White. Hi ha alguna cosa lamentablement realista de la seva dinàmica, maneres de fer amb les quals qualsevol dona de més de 20 anys s’identifica, d’alguna manera. Totes hem estat en un grup d’amigues que ha aprofitat per comentar—sense ànim d’ofendre, no, i ara—algun detall de la vida de l’altra. Totes ho hem fet amb una certa preocupació real per la nostra estimada amiga—i totes hem estat conscients que rere la xafarderia i la crítica hi havia un punt d’amor i un punt d’enveja. En aquest tríptic femení White hi ha dibuixat un feminisme fals, que es basa en donar-nos suport les unes a les altres sense realment pensar-ho. I tot, fruit de la societat masclista, capitalista, i corrompuda en què vivim. Aquí, escenificada a la perfecció per un hotel de gran luxe. La metàfora s’escriu pràcticament sola.
El que és ben cert és que les dinàmiques de tots els personatges i els seus recursos narratius recorden, inevitablement, a les primeres dues entregues –i, sobretot, pel disseny de protagonistes, la temàtica i l’humor, especialment a la primera. En aquest sentit, el worldbuilding funciona a la perfecció: ets conscient que absolutament tot forma part del mateix univers, però hi ha prou canvis frescos perquè la sèrie no es faci excessivament repetitiva—una bala que poques sèries antològiques esquiven, i t’estic mirant a tu, Black Mirror de Netflix. Uns canvis que no deixen d’amagar que, de cor, la temporada pretén fer el mateix que les altres dues: un retrat tan exagerat, ridícul i alhora profund i específic dels milionaris que ens fa sentir una mica millor amb nosaltres mateixos, éssers que viuen en 30 metres quadrats però que, almenys, sabem que la capital del país és Bangkok.
En aquest sentit, aquesta tercera entrega va camí de convertir-se en la més rodona de la sèrie. Sobretot perquè, més enllà de l’encert narratiu, hi ha una millora considerable en l’aspecte visual. La fotografia és més detallada, més treballada, més bella. La banda sonora de Cristobal Tapia De Veer és tan esgarrifosa i molesta com sempre, però amb un punt més d’intensitat. Tot, fruit del pressupost elevat que et genera ser una de les sèries més memejables d’internet. I déu-n'hi-do si aquesta ho serà. En només els primers tres capítols, ja ens ha donat material per mesos de contingut online.
I, d’alguna manera, el mateix White haurà caigut en la trampa que tan hàbilment estripa a la seva sèrie: treure’n, de tot, un rèdit econòmic. Més pasta vol dir més escenaris de luxe—vol dir més històries de gent amb pasta a qui posar com un drap brut. Però vaja, més ben gastat en això que no pas en un Cybertruck de Tesla. Pel que sigui.