Fa molt de temps que la línia que separava els mitjans digitals o les plataformes de contingut amb la televisió o la ràdio ha quedat difuminada. Vivim setmanes estranyes, on els gurús de l'extrema dreta com Vito Quiles o Bertrand Ndongo acaben apareixent a les cadenes televisives en els seus combats dialèctics i querelles amb personalitats com Javier Ruiz, Sarah Santaolalla o Antonio Maestre. Són personatges d'un món contemporani xocant amb altres d'un ecosistema en decadència per ser els guanyadors d'un relat artificial (qui té raó en no-sabem-qué sobre un periodisme ridícul de vídeos i preguntes feridores). Soroll, estridència, vídeos grotescos que acaben apareixent a La 1, a La Sexta, a EDATV. Pitjor que veure una sèrie de Netflix de quarta categoria. Entre tot aquest fum que fa olor a Brummel, cigar barat i metacrilat de plató trobem un descans a la ràdio.
Encara que sembli mentida, les emissores i els pòdcasts són el refugi de centenars de milers de persones que continuen fidels a les ones (és igual si des de l'FM o des de les plataformes en streaming com YouTube o Spotify). No només en els nous formats, sinó també en aquells continguts clàssics, com els programes matinals a les principals ràdios del país, on hi trobem qualitat i servei públic. En contraposició al soroll d'aquests universos digitals actuals, el Contenidor d'El Món a RAC1, que coordina i lidera Sergi Ambudio apareix com un oasi entre tanta frivolitat i estupidesa a les xarxes.
La persona que escriu aquestes línies no pot ser pas imparcial davant la figura d'Ambudio, amb qui ha compartit hores de vida també fora de la redacció de Nació -on ell va ser cap d'edició- i moltíssimes vivències que només et regalen les millors amistats. Encara que el temps, les diferències i els contextos sempre poden canviar (per què els camins, a la vida, són sempre complicats), és innegable observar la feina que ha fet al llarg de tots aquests anys al programa més escoltat de la ràdio en català al servei dels oients. En un moment en què predominen els reels, els TikToks i les imatges estridents de pocs segons per retenir el poc temps que ens queda d'oci al llarg de dia, el Sergi passa hores penjat al telèfon i davant d'una pantalla per intentar desencallar problemes, situacions i complicacions que els ciutadans pateixen dia a dia. Una ràdio que, dècades enrere, li hauria valgut un Premi Ondas.
Aquesta mateixa setmana ha publicat el seu primer llibre, Podries ser tu (Ara Llibres), on capbussa el lector en molts dels casos que ha aconseguit tractar en antena a RAC1 i molts altres que han quedat enterrats entre la muntanya amb la qual treballa a la redacció del Grup Godó. Un servidor tenia dubtes d'exposar les preferències personals d'un admirador de la feina d'un amic a qui ha tingut la sort d'acompanyar molts anys (una confessió: no tindria aquesta feina si l'ara ja escriptor no m'hagués obert portes), però m'ha semblat idònia la comparació entre la ràdio càlida i de servei i l'agitació malaltissa que arrosseguen les suposades plataformes de contingut modernes amb les quals ens rebenten la dopamina.
La distància i la nostàlgia d'una amistat mai poden amagar l'evidència del talent i de l'admiració d'algú que, sigui com sigui, fa millor la nostra societat i exerceix amb excel·lència una feina tan desacreditada com la nostra, la dels periodistes. Més Sergi Ambudio, menys Vito Quiles.
El timeline de Next
En les darreres setmanes, els companys de Nació i del Next us han regalat diversos temes que volem destacar en el nostre espai de recomanacions. No els deixeu escapar, que hi ha molta teca!
· Escàndol a Coachella: Karol G denuncia haver rebut amenaces de mort perquè no critiqués l'ICE des del festival; per Victor Rodrigo
· Nathy Peluso actua gratis al centre de Barcelona i concentra centenars de persones
· «La Ludwig Band no és més catalana que Rosalía»; per Paula Rovira Moreno
Fins la pròxima!
