Cada dia tinc més clar que per sobreviure a l'impacte de la IA i a la velocitat del seu desenvolupament a les facultats d'Humanitats, Educació, Filologies... hem de fer més proves orals als nostres estudiants si volem que sàpiguen raonar críticament. Fer-ho a la italiana manera.
— Júlia Ojeda Caba (@juliaojedacaba) December 3, 2024
Corre la brama que qualsevol sistema que limiti la plena expressió d'un ésser humà farà que les persones que en formen part n’experimentin les ferides profundes que se’n deriven. La limitació, en aquest cas, arribaria a les humanitats a través de l’ús indiscriminat i omnipresent de la IA. Compte, que no estic dient “la IA ens matarà a tots”. Un robot, una aplicació o una eina digital no pot matar. L’únic que pot acabar amb l’ésser humà és el mateix ésser humà. No mata la tecnologia, sinó les configuracions en la ment humana que l’ésser humà encomana a aquella tecnologia.
El cas de la IA no és un cas de colonització tecnològica indefugible perquè ens hi podem resistir. És diferent de l’arribada de WhatsApp i Instagram, per citar un parell de les tecnologies digitals més transformadores dels últims anys, perquè tot i els possibles desavantatges, ben utilitzades han facilitat i continuaran facilitant la comunicació i la connexió entre humans. Són canvis que han impregnat la nostra manera de posar-nos en contacte amb altres persones, i que han reduït notablement els costos de la comunicació; tant els costos econòmics –SMS, trucades–, com els costos organitzatius –comunicació interna laboral, mobilització i coordinació de moviments socials, connexió entre zones geogràfiques llunyanes. La tecnologia pot reduir bretxes socials i econòmiques. La tecnologia pot facilitar la vida. Afirmar el contrari neix del desconeixement i, per tant, segurament, de la por. La vida a la Terra, un cop refugiats de depredadors, dels riscos de la intempèrie i de perills salvatges, no ha avançat mai a través de decisions motivades per la por.
El que sí que cal tenir en compte és que hi ha tecnologies que redueixen la vida en lloc d’ajudar a desplegar-la. Passa quan una eina es fa servir com un pegat i no com un trampolí de beneficis a llarg termini. La IA aplicada a les humanitats és una d’aquelles eines que soluciona provisionalment l’acumulació de problemes de llarga durada, derivats d’un sistema invasiu i subjacent a les nostres vides. Quan la gent fa servir la IA per aprovar un treball o un examen, el que en podem deduir és que aquella persona no ha pogut o no ha volgut preparar-lo sense dependre’n. El que ens hauríem de preguntar és: “¿Què li ha faltat, a aquella persona, per recórrer a l’ús de la intel·ligència artificial, en lloc de fer-ho amb els seus recursos i capacitats? Temps? Motivació? Habilitats? I si li ha faltat això: per què?” Perquè un canvi d’hàbits i manera de funcionar sigui durador, i no només una solució momentània, cal treballar amb el que tenim davant tenint en compte què hi ha al darrere.
El de la IA en les humanitats és un mecanisme similar al de les empreses que venen àpats preparats a domicili per “estalviar-nos temps de cuinar”. ¿Per què algú recorreria a aquest servei? Perquè el problema no és cuinar, sinó no tenir temps per cuinar, o no saber-ne, i/o no tenir temps o energia per aprendre’n. Aquest temps i/o energia que ens manquen no ens manquen per aleatorietat divina, sinó per culpa d’un verí discret i malauradament naturalitzat, però omnipresent. Com l’alcohol, una droga socialment acceptada i addictiva,el capitalisme genera dependència d’un mal letal. De la mateixa manera que no mata la tecnologia, sinó les configuracions en la ment humana que l’ésser humà encomana a aquella tecnologia, no maten els sistemes socioeconòmics: maten les configuracions en la ment humana que l’ésser humà encomana a aquells sistemes.
El capitalisme, com algunes tecnologies, també erosiona la humanitat. És un verí en forma de dinàmiques vitals, d’una banda, orientades al treball i a la producció i, d’altra banda, a la supeditació del lleure, el plaer i el no-fer-res a la quantitat i qualitat de la teva productivitat. Fa de la llibertat una conseqüència de la vida, i no una condició. És un sistema orientat a la subsistència de molts per garantir l’existència d’uns pocs. Un sistema que ens aboca a canviar el temps per diners. I que, per tant, en el fons, el que ens diu és: si tens diners, tens dret a viure. Dret al temps. Si no tens diners, no tens dret a viure, no tens dret al temps. I el temps és un dels recursos més valuosos que tenim com a éssers humans: és el primer que tenim quan naixem i, paradoxalment, el primer que ens comencen a prendre. L’exemple clar es veu quan les empreses capitalitzen l’alimentació, un dels actes més bàsics de la condició humana, i al que sovint hem de renunciar cada cop més, delegant-lo a serveis que exploten encara més els nostres diners i la nostra falta de temps. L’empresa de menjar preparat a domicili ens diu: "No tens temps per fer-te el menjar? Entenc el teu problema! Cuinaré per tu… però dona’m els diners que guanyes a canvi de perdre el teu temps, perquè així jo faci negoci amb la teva falta de temps". És un cercle viciós.
Una aproximació humanística a la vida ha de reconèixer i respectar el valor intrínsec del temps. Davant la deshumanització que provoca el sistema i la infiltració d’aquest en les tecnologies aplicades a l'educació, cal humanitzar-la. Insistir a humanitzar-la i a resistir contra la deshumanització. La proposta de fer més proves orals pot ser un bon intent de recuperar l'element humà en l'educació davant l'avenç de la IA i la lògica capitalista. Pot ajudar a fomentar el pensament crític i la capacitat d'argumentació, valorar les habilitats comunicatives que són difícilment reproduïbles per la IA, i crear espais d'interacció humana significativa en el procés educatiu. Una sèrie de fites impensables en un sistema basat en el minut i resultat, que rema a favor de la tendència a optimitzar el temps i no a viure’l, i a favor de la "tiktokització" dels processos, aquella tendència a fragmentar i accelerar els processos d'aprenentatge més dignes d’una màquina que d’un ésser humà. En última instància, aquest enfocament preserva i potencia les qualitats més essencialment humanes en l'educació i la societat. És fàcil caure en les trampes que sostenen el cercle viciós del sistema, com ara la intel·ligència artificial que ens diu: “aquest treball l’enllestirem ràpidament per estalviar-te temps i esforç”, i com ara les empreses de menjar preparat a domicili, que ens diuen: "l’acte d’alimentar-te l’enllestirem ràpidament per estalviar-te temps i esforç". Temps i esforç, temps i esforç, temps i esforç. Les dues coses que mouen la vida, i les dues coses que ens obliguen a sacrificar, que ens limiten de poder dedicar temps i esforç reals a les coses. Insisteixo: qualsevol sistema que limita la plena expressió d'un ésser humà fa que les persones que en formem part n’experimentem les ferides profundes que se’n deriven.
No podem trencar cicles viciosos buscant l’aprovació de les generacions o col·lectius dels qui hi estan atrapats. O en sortim, no participant-hi, o les destruïm. Perquè el capitalisme no només s’ha infiltrat a tots els racons de les nostres vides, sinó que ara continua guanyant la partida a través de la tecnologia, estenent-se del sistema econòmic als sistemes socials; el comportament i dinàmiques econòmiques condicionen el comportament i dinàmiques humanes, que s’hi mimetitzen. Passa que el capitalisme és incompatible amb la vida. No hi ha espai per a l'existència sense interessos resultadistes, només per als mecanismes que fan possible l’estat més bàsic de supervivència (casa, roba, menjar); coses que, cada cop més, amb prou feines tenim garantides encara que participem de les seves lògiques de producció. I això afecta directament l'educació i com valorem el coneixement i les habilitats.
És per això que és necessària una intervenció des de l’educació. A la vida li devem una lleialtat incondicional, però no acrítica. Per això, revalorar el temps a l’aula pot ajudar a evitar que el contagi del capitalisme a la tecnologia, i per tant a la vida, s’inoculi al nostre programari mental. És clar que això suposa desafiaments a curt termini: primerament, un caos inicial. Replantejar tot un sistema sempre en genera. Els pilars fonamentals sobre els quals hem construït moltes coses han de caure, i aleshores tot trontolla. És per això que aquest canvi pot ser estressant i generar resistència entre docents i estudiants. A llarg termini, però, desemboca en la solidificació del nou mecanisme: un canvi i adaptació ben fets, informats per professionals –pedagogs, psicòlegs, professionals de l’educació, referents de models alternatius a l’actual…–, acaba sent beneficiós per a la humanitat a llarg termini. La proposta de fer més proves orals no és només una resposta a la IA, sinó també una reacció a com el capitalisme guanya terreny als nostres cervells a través de la tecnologia. Descapitalitzar el cervell requereix desprogramar moltes creences i maneres de funcionar, moltes d’elles executant-se en pilot automàtic. ¿Estem disposats a bescanviar una estona de caos per una eternitat de viure bé? Perquè la vida, ara mateix, és un moble de l’IKEA mal muntat. Cal desmuntar per a reconstruir. ¿Qui voldria una cadira muntada com una taula? Seure-hi fa mal. Si no ens aixequem i comencem a desenroscar caragols, continuarem fent-nos mal.