·Tenir una parella no és l'èxit; mantenir una relació autèntica i sana és l'èxit
— Maria José (@majosevn) August 24, 2022
·Tenir un fill no és l'èxit; ajudar un infant a criar-se sa i feliç és l'èxit.
·Tenir fama i diners no és l'èxit; viure fent el que t'agrada sense buscar la fama ni els diners, és l'èxit.
Corre la brama que el món es divideix entre els que entenen l’èxit com una conseqüència, i els que entenen l'èxit com un objectiu. Però ja ho apunta el tuit de la Maria José: el veritable èxit no resideix tan sols en la possessió o en l'aconseguiment de fites, sinó en la capacitat de fer-ho amb autenticitat, cuidant el benestar propi i dels altres, i trobant plenitud, sentit i coherència en allò que fem; tot plegat, una idea que contradiu la ideologia del paradigma neoliberal que domina en el món actual. Una ideologia que incita a perseguir resultats immediats i visibles per sobre de processos sostinguts amb valors i mirada de futur. No és sorpresa, doncs, que desemboqui en una societat que fa d’aquesta noció d’èxit el seu l'objectiu màxim. Per què? Perquè el neoliberalisme promou una visió de l'èxit basada en l'acumulació de riquesa social i econòmica, i en el creixement econòmic il·limitat. I tot això només es pot obtenir individualment a costa del benestar col·lectiu, amb maniobres a correcuita i acció-reacció a curt termini, i negant o maquillant les desigualtats que causen i exploten la misèria de molts per la superabundància d’uns pocs. Aquesta ideologia ha impulsat una definició del triomf que separa dràsticament el procés del resultat, prioritzant aquest últim a qualsevol preu. Així, l'assoliment de metes es prioritza per sobre de com s'hi arriba, i es distorsionen els motius perquè s’hi vol arribar, generalment ignorant les implicacions ètiques i socials del camí recorregut. Aquesta perspectiva, com deia, divideix el món en dos grups diferenciats:
1. Els qui entenen l’èxit com a conseqüència, no com a objectiu. Entenen l'èxit com un resultat natural d'un procés ben fet, amb direcció, però atenent el procediment, procurant que sigui curós i rigorós, tenint en compte la preparació i l’organització a llarg termini, guiats per una brúixola moral interna, i valorant l'aprenentatge i el desenvolupament personal, mirant de no trepitjar ningú en el procés.
2. Els que entenen l'èxit com a objectiu, no com a conseqüència. Els que no veuen l’èxit com una recompensa a la feina ben feta, sinó com el greixador de l’engranatge que els fa moure, disposats a sacrificar principis, relacions personals i la integritat pròpia per tal d’aconseguir-lo.
Mentre uns busquen l’equilibri entre el camí i la meta, d’altres estan disposats a passar per sobre de tot i de tothom per arribar al cim. ¿És sostenible a llarg termini una societat basada únicament en l'assoliment de l'èxit individual com a fi últim? La resposta és la mateixa que si ens preguntem si considerem exitós a Donald Trump, per exemple. Si considerem que sí que ho és, segurament és culpa de la veueta del cervell, colonitzat pel capital, que associa la idea d’èxit amb l’abundància econòmica i el ressò social, encara que s’hagin assolit… bé, tal com els ha assolit Donald Trump. ¿Quina mena de món construïm amb aquesta mentalitat i manera de funcionar? A la ideologia neoliberal l’interessa que no sapiguem diferenciar entre forma –aconseguiment, projecció externa– i contingut –procediment, intencions. Per això cal estar atent a qui fa servir les aparences com a cavall de Troia. Hi ha autèntics escurçons amb un somriure simpàtic als llavis i uns quants trofeus a la vitrina.
Aquest modus operandi neoliberal em sembla sospitosament proper al de la supervivència de l’ésser humà. On abans havíem de lluitar per sobreviure –el fi màxim–, ara que part del món té presumptament garantida la supervivència bàsica en forma de casa i menjar, s’ha redefinit el seu objectiu majúscul: abans l'ésser humà lluitava per la supervivència física, i ara es troba immers en una lluita per l'èxit econòmic i social. És el que comentava a l’inici: el neoliberalisme promou el creixement il·limitat. Per tant, no vol permetre que ara només hàgim de viure: vol que súpervivim. O més ben dit: promet que alguns podríem súperviure si acceptem jugar a la seva loteria hípercapitalista. Com les rates de l’experimentdeSkinner, ens inciten a jugar en un sistema de reforç intermitent, on la garantia de rebre recompenses –súperviure– és imprevisible i atzarosa. Això manté el comportament –prémer una palanca per rebre menjar, en el cas de les rates, o jugar a la loteria, en el cas dels humans– de manera persistent, tot i la baixa probabilitat de guanyar.
Aquest intent continuat de guanyar una falsa loteria –procurar ser qui aconsegueix l’èxit: súperviure– provoca que els mecanismes primitius se'ns activin de manera crònica en situacions que no representen una amenaça real, com abans ho feien si ens trobàvem una serp verinosa. La resposta de lluita, fugida, paràlisi o complaença, originalment un mecanisme de supervivència davant d'amenaces immediates, sembla transformar-se, en el context actual, en una resposta de persecució de l'èxit. Com addictes al cortisol i l’adrenalina –hormones de l'estrès–, el neoliberalisme ens convida a córrer la cursa per l'èxit, i a convertir-la en la nova lluita per la vida. Si bé ens hem organitzat en una societat que utilitza els diners per sostenir certes necessitats vitals, el neoliberalisme va un pas més enllà: ens diu que no només és necessari tenir diners per viure, sinó que és desitjable tenir-ne molts. Però un desig no és una necessitat, no ho oblidem. Tot i això, ens diu el mateix del prestigi: és desitjable tenir-ne i tenir-ne molt. I fer-ho saber. I que tot plegat ens porti a fer més diners i a envoltar-nos de més gent “rellevant” o “important”.
L'espècie humana, acostumada a resoldre conflictes naturals extrems per sobreviure en el passat, ara es troba resolent-ne d’artificials –perseguir “l’èxit”– per tenir una missió a completar, com si arrossegués el trauma de la supervivència ancestral i necessités traslladar-lo a l’actualitat, ara que ja no hem d’amagar-nos de mamuts. O, més aviat, com si al neoliberalisme li convingués que mai ens sentim segurs, sempre preses, mai sans i estalvis, sempre havent de perseguir o fugir d’alguna cosa. Ens convenç que hem de continuar corrent, que no podem parar, i que hem de fer-ho així, amb l’èxit i el prestigi com a línia d’arribada. Associa l’èxit directament amb la vàlua personal i la supervivència social, i això genera una activació constant del sistema nerviós; és a dir, prepara cos i ment per a l'acció davant del "perill" percebut de no assolir l'èxit, i motiva a actuar pels avantatges percebuts que genera aconseguir l’èxit entès neoliberalment. Un altre punt problemàtic és que el neoliberalisme promou la idea de l'individu com a únic responsable del seu èxit o fracàs, deslligant-lo de la influència de la salut emocional i fisiològica, del context personal, i dels sistemes socials, econòmic i polític; factors que, al seu temps, es retroalimenten tots entre ells. Tot això explica les angoixes que experimenten moltes persones: la pressió constant per "triomfar" en un entorn competitiu i imprevisible genera un estat d'alerta permanent, similar al que els nostres avantpassats experimentaven durant una erupció volcànica o a l’hora d’evitar depredadors. El relat neoliberal de l'èxit ha aconseguit, doncs, transformar els mecanismes biològics de supervivència en eines al servei de la productivitat i la competitivitat –per tant, del capital econòmic i social–, creant un estat de lluita o fugida permanent amb conseqüències negatives per a la salut de les persones: com a individus, i conseqüentment, com a societat.
Atenció! Això no vol dir que no hàgim de tenir ambició, o que no necessitem reconeixement social: som éssers socials, així que tenim necessitats socials. Necessitem el suport de la comunitat, ser vistos pels altres i que les nostres habilitats siguin reconegudes. També necessitem fer coses i aconseguir-ne, ja que tenim necessitats fonamentals d'autonomia, competència, i relació social, i aconseguir objectius ens ajuda a satisfer-les. L’ambició incita a l’acció i el reconeixement la premia, funcionem amb motivacions intrínseques i extrínseques, i totes dues poden generar impactes positius de tota mena. El problema, però, neix quan l’ànsia d'èxit i reconeixement immediat es converteix en una obsessió, quan eclipsa la qualitat personal i professional, quan en deforma i enverina els motius i maneres de fer allò que un tria fer, i sobretot quan necessita perjudicar els altres per fer-se lloc a un mateix. El que la ideologia neoliberal promou és tractar i fer funcionar tots els àmbits de la vida com una empresa, oblidant que les persones som això, persones, i no mercaderies. Així és com acaba fomentant la immediatesa de l’interès individual i la desconfiança en la solidaritat horitzontal, i com la devaluació del procés serè a favor del resultat instantani va modelant el nostre entorn.
La ideologia neoliberal ens demana creure que és incompatible aconseguir l’èxit personal sense actuar en detriment de la resta. No en feu cas: tot sistema opressor ficciona la necessitat triar entre opcions mentre ens aboca a sacrificar aquella que menys li convé, i a triar aquella que més el beneficia. La llibertat que ofereix el neoliberalisme en realitat sempre és una tria condicionada, o una tria que priva a algú altre de poder triar lliurement. L’equilibri, per tant, rau a aconseguir objectius o propòsits sense comprometre la nostra integritat, contribuint al benestar comú, o com a mínim sense destorbar-lo o manllevar-li res. Saber-se un entre molts, i saber-nos molts gràcies a la suma de cadascú; sense individualisme, però sense eclipsar individualitats, i sense que la individualitat se sostingui esclafant altres individus. Per això, l’èxit no és només tenir èxit: l'èxit autèntic és una harmonia entre metes i fites, i el procés escrupolós, coherent, i sostenible per aconseguir-les.