Als auriculars hi sona la veu d'una adolescent que es va suïcidar unes quantes setmanes enrere. "Sí, sóc la Hannah Baker, en directe i en estèreo. Posa't còmode, perquè t'explicaré la història de la meva vida. Específicament, perquè la meva vida es va acabar. I si estàs escoltant aquesta cinta és que n'ets un dels motius". És l'inici de Por 13 Razones (13 Reasons Why), la sèrie més potent d'aquest 2017. Personalment, em sembla una de les més importants de l'última dècada. No per com està feta, que també, sinó sobretot pel tema que tracta: el bullying escolar i com les noves tecnologies l'han multiplicat i n'han enfortit els efectes.

Si sou pares, ja trigueu a veure-la. Si sou mestres o educadors, hauríeu de córrer a buscar-la. Si sou adolescents, visionat obligatori. La sèrie explica la història de com un institut qualsevol dels Estats Units assumeix i digereix el suïcidi d'una jove de 17 anys a través del relat impressionant que ella mateixa deixa enregistrat en 13 cintes de casset. Un episodi per cinta. A cada cinta, un motiu. A cada motiu, una persona que l'ha desencadenat. És un xàfec que es converteix en tempesta i acaba en tsunami. Un resum extraordinari de com la suma de detalls aparentment insignificants afegits als traumes propis de l'edat poden corcar una vida en el seu moment més vulnerable i ensorrar-la. Tot, vestit d'una addictiva estructura de cinema negre.

A la sèrie hi descobrim amb un cert pànic que qualsevol de nosaltres podria haver estat Hannah Baker o, indistintament, un dels seus assetjadors. Ens posem a la pell d'uns pares emocionalment esparracats que intenten recompondre una vida, la de la seva filla, de la qual, s'adonen, només en saben els detalls més insignificants. I revisitem la nostra pròpia adolescència per adonar-nos com de prop hem tingut l'abisme. De fet, aquesta setmana hem vist la campanya segons la qual un de cada 10 escolars pateix assetjament. Un 10%. 3 per aula, aproximadament. Heu fet l'exercici de pensar quins 3 eren els de la vostra classe? I quins eren els seus assetjadors? O creieu que a la vostra escola éreu especials? O encara més: heu intentat parlar de l'assetjament en un grup d'amics? Potser el que us expliquin us sorprendrà. O recupereu el debat amb trucades d'oients que en van fer ahir a El Món a RAC1.

D'entre les moltes virtuts que té Por 13 razones, una és clau: enfocar el fenomen de l'assetjament amb instruments del 2017. Els qui vau ser adolescents abans del 2010 no vau poder experimentar què significa que el mòbil, eina bàsica de qualsevol nano d'avui, es converteixi en una porta d'entrada dels assetjadors. Les portes de casa, lloc segur per excel·lència, s'esbotzen. Les parets cauen. Amb el mòbil, amb Whatsapp, amb Instagram, amb Facebook... el bullying es torna invulnerable a les fronteres. Entra i surt quan vol. 24h al dia. 7 dies a la setmana. I es multiplica. I s'amplifica. I roman. Sempre hi haurà una còpia d'aquella foto, d'aquell vídeo, d'aquella conversa. En algun lloc del núvol. En alguna targeta. En algun pendrive.

Només fa 3 setmanes que Netflix va estrenar la sèrie i ja s'ha convertit, probablement, en la més impactant i exitosa que té ara mateix la factoria. De fet, a hores d'ara, és la sèrie més tuitejada de l'any a tot el món. En bona part, perquè la sèrie s'ha fet forat en el públic més jove, perquè sap jugar amb el llenguatge d'una història d'institut. També atrapa un públic amb 30 i 40 anys, perquè utilitza recursos dels 80 (bicicletes, walkmans, cassets). I evidentment, engrapa pel coll els majors dels 40, assedegats per entendre alguna cosa sobre la generació dels seus fills.

També és cert que Por 13 razones ha obert una enorme polèmica sobre el seu contingut. Per exemple els psicòlegs no es posen d'acord en si és acurada o no, si és beneficiosa per les víctimes o tot el contrari. Els mitjans nord-americans encenen debats sobre si fer girar una trama al voltant d'un suïcidi és o no, fomentar-lo. O encara pitjor, utilitzar-ne el morbo com a ganxo. El cas, però, és que la sèrie és un cop de puny als nassos d'un espectador molt ampli i sobre una de les qüestions més transcendents que ens toca enfocar avui dia. Transcendents, però massa poc exposades públicament. Necessitem un mapa. Els pares, els fills i les escoles.