A les 14 h en punt he engegat la televisió al restaurant de Lleida on em trobava, revisant les darreres proves de la reedició del meu llibre 2014, que Pagès Editors traurà al carrer, novament, en qüestió de dies. Tenia els originals a les mans, els diferents models de coberta, els textos de la solapa i l’oïda posada a l’aparell. M’he girat: hi apareixia el president, acompanyat dels líders d’ERC, ICV i les CUP i representants de CDC i UDC. Una escenificació de majoria nacional democràtica, impecable. La data, el 9 de novembre, el mateix dia que, a Berlín, va caure un mur que semblava que mai no podria ser abatut. I la pregunta... La pregunta no és la que jo desitjava, però sí que em permet la resposta que jo volia. Gràcies a ICV pel seu patriotisme, la seva maduresa política i la seva cultura democràtica. També a CiU, ERC i CUP que volen un estat per a Catalunya i el volen independent. Mediterranis com som, fóra bo que ens adonéssim que és ara, justament ara, quan comença l’hora de la veritat i no l’11 de setembre de cada any, en marxes o cadenes festives i familiars. No és moment de crítiques, ni de matisos, ni d’ambigüitats. És hora de fer pinya, de demostrar amb valentia, patriotisme i sentit d’estat, que som una nació i volem ser estat. I estat independent. La nostra divisió serà la nostra feblesa. La nostra unitat, la nostra victòria.

Era a finals d’estiu del 2007, ara fa, doncs, sis anys, que parlava, per primer cop, del 2014 com a data en què el poble de Catalunya hauria de poder decidir el seu futur en llibertat. Em vaig quedar bastant sol, la veritat... Els uns se’n van riure amb menyspreu, mirant-me per damunt de l’espatlla, d’altres van combatre’n la proposta, uns altres la van ignorar, conscientment, amb desconsideració. Van ser poques les veus que van alçar-se a favor, enmig de la meva solitud de llavors, tant al partit on militava, com al govern del qual formava part, on era habitual que, en relació a aquest tema, hagués de suportar mirades mofetes amb aires de superioritat intel·lectual i política. Entre els pocs que van valorar la proposta, de forma positiva, hi ha Joan Tardà i és de justícia recordar-ho ara, quan tothom s’apunta a la data amb alegria i naturalitat.

I vostè com ho sabia? Per què va dir aquest any i no un altre?”. Vet aquí algunes de les preguntes que he hagut de respondre, sobretot els darrers temps. Com és natural, no ho sabia, ni podia saber-ho ningú. Però volia que fos així. M’explicaré: el 2014 feia 300 anys de la caiguda de la capital nacional i simbòlicament era una data prou potent com per fer un balanç de la nostra vida nacional a l’interior d’Espanya i decidir si, aquest no era satisfactori, si podíem optar per un de millor. A més, certes ajudes europees deixaven d’existir i també la disposició de l’Estatut relativa a la inversió de l’Estat en infraestructures al Principat. Però això era només una part, clar, en la qual s’hauria pogut fixar qualsevol. L’altra part no era commemorativa, ni previsible, sinó totalment voluntària, agosarada.  Calia que algú tingués el coratge de fixar una data en l’horitzó, com a referent per a l’exercici de la llibertat, de manera que obligués tothom a pronunciar-s’hi. I a fe que així va ser. Fins aquell moment, la independència apareixia com una utopia, potser, en el futur.. .però la data comprometia i obligava. Em vaig llançar a la piscina comptant més amb l’aigua de la gent que amb la maquinària orgànica de les sigles. Finalment, és la gent que ha arrossegat els partits i aquelles idees fa sis anys marginals, minoritàries, avui han esdevingut hegemòniques a la societat catalana.

En realitat, però, vull deixar clar que tot va començar ara fa deu anys, quan vam decidir que Catalunya havia de ser un país normal. Per això vam optar per l’alternança, per un govern d’esquerres després de 64 anys de no tenir-ne, per tancar l’etapa de 23 anys de peix al cove sense horitzó i fer un pas nacional endavant.  Sense aquella decisió, no seríem on ara som. Per a fer un Estatut ambiciós, com el que es va aprovar finalment, calia que el PSC fos a dintre del govern i, doncs, se’n fes corresponsable, i alhora que el primer partit de l’oposició, CiU, fos catalanista, per evitar-nos la temptació d’una oposició lerrouxista. Fos com fos, havia de sortir bé. Si l’Estatut s’hagués aprovat tal com el va fer el nostre Parlament, hauríem estat molt més a prop de l’objectiu final d’emancipació. Si no, com va passar, quedava demostrat, definitivament, que amb Espanya no hi havia res a fer, ni amb república ni amb monarquia, ni governant la dreta, ni fent-ho l’esquerra. La porta als morros feta pel Tribunal Constitucional a l’Estatut, constatar dia rere dia com les gastava a Madrid el govern “amic”, va convertir en independentistes els que no ho eren.

Sense l’experiència dels dos governs d’esquerres és impossible d’entendre tot el ha passat després al PSC i, sobretot, el que encara no ha passat. Ja sé que hi ha gent que llavors no ho va entendre i d’altres que no ho admetran mai, però les coses són així. Molts dels que llavors es van esquinçar les vestidures per aquells acords de govern, i continuen fent-ho avui encara, no eren llavors, ni havien estat mai, partidaris de la independència de Catalunya, deixem-ho clar. Tan clar com que sempre he cregut que quan serem independents serà gràcies a aquells que s’hauran sumat, per a fer majoria, a l’opinió dels que sempre n’hem defensat aquest futur des de la nostra condició de minoria. No deu ser sobrer recordar que, el 1991, quan al Parlament es va sotmetre a votació la independència de Catalunya, només tres diputats, d’un total de 135, vam votar-hi a favor.  És bo de no oblidar-ho, per a veure on érem i on som ara. Sense gent que obri camí, no hi ha camí.

Per això, avui, és per a mi un dia feliç. Ho és com a català, però també a tall personal. Allunyat de la política activa, sense cap responsabilitat institucional, no tinc partit, però tinc país. I és al meu país a qui penso dedicar el millor de les meves energies per a contribuir com un ciutadà més, des del lloc on em trobi, a fer de Catalunya un estat independent. La batalla de debò just acaba de començar. Serà dura, llarga i difícil. Però la guanyarem si alcem la bandera col·lectiva de la unitat, des del coratge personal, la generositat política i la mirada llarga en el futur. Ara és l’hora en què els catalans no podem defallir, ni espantar-nos, ni recular. Els grans moments de la història requereixen sacrifici, valentia i convenciment. I Catalunya té un poble capaç de representar tots aquests valors. Trairia les meves conviccions més íntimes si no digués, tanmateix, en aquests moments que ja són història, que el dia de la independència de Catalunya, la meva felicitat no serà encara plena, ni els meus desitjos nacionals satisfets. La meva pàtria, “tan petita, que la somio completa”, són els Països Catalans. I així serà, si ho volem, diguin el que diguin les constitucions, votin el que votin certs parlaments. Perquè, malgrat tot, existim. Som una nació i serem estat, si ho volem. I ho volem!