L'any que tanquem ha estat estrany i els alts i baixos han manat. L'acabem amb el dubte de si ha estat el principi d'una República o el del final del tercer intent de Catalunya de tenir un estat -com tenen la majoria de països normals- en menys d'un segle. Fa uns dies vaig revisar els disset desitjos que, un any enrere, vaig formular. Vist amb perspectiva, i amb moltes incògnites encara obertes, potser vaig pecar d'ambiciós, però el cert és que la majoria em semblaven encara al nostre abast.

El balanç, doncs, no és precisament bo. El procés segueix instal·lat en una mena d'empat infinit que no sabem com resoldrem (haurem d'estar molt pendents de fins a quin punt són ara honrats els que se situen en posicions intermèdies) i qüestions que són importants, sobre tot en l'àmbit social i de la sortida de la crisi, han quedat eclipsades. És un problema. Repassem què proposava i què tenim i ens passarà el 2017 per davant...

1. Votar. Hem votat, això no ens ho treu ningú. Ho vam fer l'1 d'octubre, contra pronòstic i també contra la violència policial en un gest de determinació i valentia col·lectiva. El resultat del referèndum, que era vinculant, no es va implementar malgrat la proclamació de la República del 27 d'octubre, i la jornada no va tenir totes les garanties que el Govern hauria volgut. I després hi vam tornar, el 21 de desembre, amb urnes autonòmiques i en aquest cas per voluntat de Rajoy i més ràpid del que tots esperàvem. El resultat ni accelera el procés (l'independentisme segueix sense superar el 50% dels vots) ni l'enterra després que l'unionisme no acabés amb la majoria absoluta republicana. Hem votat dos cops i hem resolt poc. Som en compàs d'espera.

2. Urnes i parlaments, no tribunals. Això segur que no s'ha complert. Hi ha hagut urnes, sí, però el Parlament ha estat víctima d'un filibusterisme constant i d'una tensió que ha impedit teixir consensos. I la política s'ha judicialitzat al màxim. Hi ha mig Govern a l'exili, consellers empresonats i també els líders d'Òmnium i l'ANC. Hi ha querelles i investigacions sobre els principals dirigents independentistes i la majoria sobiranista de la mesa del Parlament. El govern de Rajoy, amb el suport del PSOE i Cs, segueix negant-se a dialogar i fa política a través dels tribunals, on juga amb l'avantatge d'una separació de poders cada cop més dubtosa.

3. Deconstruir Rajoy. En aquest àmbit hi ha hagut alguns avenços en la llei Wert o la reforma laboral. S'ha començat a deconstruir l'obra de govern de la majoria absoluta. Però el PSOE ha titubejat massa i el PP, recolzat al Congrés per Ciutadans i el PNB, ha aconseguit aprovar els pressupostos i salvar-se d'algunes andanades. Tot va lent i no s'albira cap alternativa sòlida. Pedro Sánchez i Pablo Iglesias no arrenquen.

4. Més Països Catalans. Els canvis de govern a les Illes i al País Valencià el 2015 eren una oportunitat de redreçament. Els dos executius d'esquerres han passat l'equador dels seus mandats i, d'entrada, no sembla que el PP, víctima dels nombrosos escàndols de corrupció, s'hagi de refer a curt termini. Al País Valencià ja han estrenat la nova emissora de ràdio pública i en breu estrenaran la televisió que omplirà el buit de Canal 9. És una gran notícia, com ho és la feina que fa el conseller d'Educació, Vicent Marzà, en favor de l'escola pública i en valencià. A les Illes la seva capital, Palma, està ara governada per un independentista, Antoni Noguera, i les amenaces sobre la llengua i la cultura pròpia s'estan esvaint.

5. Que Barcelona s'hi posi. Ada Colau segueix sense afrontar els grans problemes que pateix Barcelona i aquest any el tanca fins i tot més dèbil després de trencar amb el PSC (ho van decidir els militants del seu partit queixosos pel suport socialista al 155) i de negar-se a intentar una aliança amb ERC i el PDECat, que li van oferir. El turisme massiu, i els problemes que provoca als barris del centre, segueix sent el gran assumpte pendent. La situació, en canvi, sembla que està més clara en quant a mobilitat. El projecte del tramvia per la Diagonal està més madur i hi ha un calendari, sembla que més realista, per les obres de Glòries.

6. Punxar la nova bombolla. El preu dels pisos segueix pujant, en la compra però sobretot en el lloguer. La patronal es nega a que els sous pugin i diu que si ho fan no poden anar més enllà del 3%. Els governs locals i autonòmics són incapaços de frenar aquesta nova bombolla, molt vinculada al turisme i que ens ensenya la pitjor cara del lliure mercat. La intervenció pública està justificada.

7. Tancar el CIE de la Zona Franca. Per què serveix una República? La resposta segueix fent-se evident i les conseqüències de tenir a Madrid un govern que a Catalunya només aconsegueix quatre escons al Parlament també. La sensació és que s'ha afluixat en la pressió, però els drets humans ens han de seguir important, més encara a tocar de casa.

8. Prou pobresa energètica. El cas de la Rosa, l'àvia de Reus que va morir en un incendi causat per una espelma després que Gas Natural li tallés la llum el 2016 sense avisar els serveis socials, ens va colpir. Perquè no era aïllat i perquè calia prendre mesures. Les administracions i les empreses subministradores ho van fer i ara hi ha més control i els mecanismes d'emergència social funcionen millor. L'acord per la Renda Garantida de Ciutadania entre el Govern i els promotors de la ILP d'aquest estiu és també una bona notícia. El nou executiu l'ha d'acabar de desplegar i seguir avançant cap a una societat més justa.

9. De la macroxifra a la teva butxaca. Hem acabat l'any amb pujades de preu en l'aigua o el transport. Les bones xifres macroenòmiques, que ni les tensions del procés han aconseguit revertir malgrat els discursos apocalíptics, no es traslladen als ciutadans en forma de pujades de sou, treball més estable o un sistema de pensions sostenible. La guardiola de les pensions està buida però no té perquè quadrar i hi ha mecanismes d'eficiència i pressió fiscal que podrien fer que no hàgim de témer per quan i com ens jubilarem.

10. Masclisme? Ja n'hi ha prou! El 2016 van morir 8 dones a causa de la violència masclista. Enguany, només en els nou primers mesos de l'any, ja havíem igualat la xifra. Al món una de cada tres dones és víctima d'algun tipus de maltractament per part de la seva parella. Segueix pendent un canvi cultural dels rols de gènere, ja a les escoles, i apostar per la igualtat i la coeducació per prevenir, dotar-se de recursos necessaris per protegir i donar dignitat, i respecte per a les víctimes.

11. Que el Brexit sigui una oportunitat. La sortida del Regne Unit de la Unió Europea va ser la mala notícia de 2016. Debilitava el projecte comú i el feia encara més estatista. S'ha confirmat aquest 2017. L'acord de sortida ja és una realitat però és un divorci que deixa tothom trist i que no sembla que ens hagi de valer per tenir més Europa i, menys encara, unes institucions obertes a les realitats que, com la catalana, discorren al marge dels interessos dels estats.

12. Casa nostra, casa vostra. Europa no se'n surt, Catalunya pot molt poc i Espanya no hi posa massa de la seva banda. L'acollida de refugiats de guerra segueix sent una de les nostres assignatures pendents. El passat setembre va acabar el termini de dos anys que es donava la UE per acollir-ne 182.000, 17.000 dels quals havien d'anar a parar a Espanya. No en van ser ni 2.000. L'11% en total. Les xifres parlen soles i evidencien un fracàs i l'amoralitat dels responsables.

13. Frenar l'extrema dreta. La ultradreta, que beu de la crisi, els discursos populistes i la por, és la gran amenaça de les societats postindustrials. En les eleccions que es van celebrant a Europa cada cop té més protagonisme malgrat que encara no governa cap país gran. A França va disputar la presidència a Macron després de l'ensorrada dels partits tradicionals i a Alemanya va irrompre amb força. A casa nostra hi ha partits que n'incorporen alguns elements en el seu discurs buscant la fractura social. Fins i tot brandant els atemptats de Barcelona i de Cambrils, la notícia més colpidora de l'any.

14. Que Trump no compleixi. Als polítics els demanem que compleixin, però no volem que Trump ho faci. De moment, i malgrat el seu to fatxenda, no se n'acaba de sortir i està trobant més inconvenients dels que es pensava a Washington. Que duri.

15. Que Luis Enrique no inventi massa. No només no ha inventat gaire sinó que després de guanyar només la Copa del Rei l'entrenador del Barça va deixar la banqueta al final de la passada temporada. I després d'ell va arribar Valverde i marxar Neymar. El club, assetjat pels problemes als tribunals i amb l'expresident Sandro Rosell encara a la presó pels seus tripijocs, va confiar en el tècnic basc. No juga bonic i trempem poc, però el lideratge del seu Barça és indiscutible.

16. Que Cabré no ens falli. Doncs no, no ens ha fallat. Quan arriba la penombra ha fet les xalar els seus lectors, que són legió, en un any que, com ens recorda Jaume C. Pons Alorda, que en sap molt més que jo, ha estat de bona collita literària. A Cabré se li han afegit Joan-Lluís Lluís i molts altres vinculats a la poesia en català, que viu un bon moment i que està més feminitzada que mai.

I 17. L'art sacre de Lleida no es toca. I s'ha tocat. Espoliat per ser més exactes, perquè el 155 té efectes pràctics. En el rebut de l'aigua però també en l'espoli de les obres d'art de Lleida, que al seu dia es van adquirir del monestir de Sixena i que, en plena campanya electoral, van ser retirades per la força gràcies a una sentència judicial no ferma d'un tribunal d'Osca. Sixena, i el bisbat de Barbastre, calmen per les obres que va comprar-los la Generalitat o el bisbat de Lleida però no diuen res de les de Saragossa, Madrid o Toledo. El govern del PP els fa costat. Penós, tot plegat.

Que 2018 hi posi llum i raó.