Reunir un consell de ministres a Barcelona en l’actual context és una enorme estupidesa política o, si es vol, una maldat ideada per un autèntic imbècil amb menys cervell que un canari. La decisió recorda la d’aquells generals panxuts de les pel·lícules de sèrie B que enmig d’una gravíssima crisi pressionen per a anar a la guerra encara que aquesta meni a l’apocalipsi. Generals que estan absolutament convençuts que actuar amb intel·ligència, pensar, és cosa de covards i de traïdors a la pàtria.

L’astut ministre Àbalos ja va insinuar l’altre dia que no li semblava una bona idea. No és l’únic de la cort de Sánchez que creu que la visita és una equivocació que es pot acabar pagant molt cara. El mateix Marlaska s’hi oposa. Ben pensat, realment era necessària aquesta solemne i superba proclamació d’autoritat en una Catalunya que, de moment, només crema en les mentides de la dreta i en la premsa de Madrid? Fer-la justament a l’any de la convocatòria electoral imposada per Rajoy en ple 155? A tocar de l’aniversari de les salvatges càrregues policials de l’1-O? Amb 4 presos polítics en vaga de fam? A les portes d’un judici ignominiós que ha d’avergonyir els veritables demòcrates espanyols de les pròximes generacions? De veritat, calia?

Com sigui, finalment s’ha imposat la testosterona de l’espanyolisme més badoc, el de la cabra Legionaria, el de la Isla Perejil i les medalles de don Zoido Piolín. Una decisió que converteix Sánchez en un personatge de Valle-Inclán, en el tinent Astete, don Friolera, el fals banyut ofès. O molt pitjor encara, en el ninot que mou l’extrema dreta parlamentària. Fet i fotut, va ser Casado qui en el ple del Congreso del passat dimecres 12, va dictar-li allò que havia de fer.

L’aspirant a petit emperador, posant-se de puntetes i amb l’arrogància d’un pinxo de taverna, li va amollar al presidente que no cercarà l’apaivagament perquè aquest li comportaria la derrota i el deshonor. Només li va faltar demanar que enviés els tancs a Catalunya i pengés els independentistes dels fanals del Passeig de Gràcia. Un ple que a compte del greu error eslovè de Torra, va despertar la dreta més bel·licista i va arronsar el PSOE més covard.

El Gobierno, de bell nou, envia a Barcelona un exèrcit de policies. Els socialistes volen treure pit en Catalunya per a guanyar-se el cor de l’Espanya del tricorni, el torero i la llengua de l’Imperio, el de l’esquerra casposa que enardeix García-Page, Lambán, Guerra i tutti quanti. Aquesta gent és incapaç d’escapar dels malsons de Goya, de desfer-se’n de l’herència podrida de Ferran VII, de vomitar el franquisme. D’inventar, en definitiva, una Espanya nova.

Així les coses, pensen que el millor missatge que poden donar a Espanya és el d’un exèrcit de policies ocupant Barcelona, demostrant als catalans qui mana. Uns catalans ja no hi compten -o compten poc- en els còmputs electorals dels grans partits de l’Estat, ni tan sols aquells que no se senten independentistes.

Quina frivolitat i quina manca d’intel·ligència. Si aquest exèrcit expedicionari amb tot l’aire l'a por ellos intenta reprimir la legítima protesta, la jornada acabarà com el ball de Torrent i, una altra vegada, l’Estat haurà ensenyat al món el seu lleig cul franquista per més que ho intenti dissimular amb la retòrica del constitucionalisme. Ja veus tu, com si en Hong Kong, Mombasa, Wuhan o Tumbuctú no se sabés dels presos polítics, de la catastròfica i veloç involució espanyola.

En canvi, si es queden de braços plegats, la dreta furibunda acusarà els del PSOE de ser uns menja merdes, uns tites fluixes i Sánchez haurà de veure com una bona part dels seus votants aplaudeix al costat de peperos, voxonites, naranjitos i altres tribus incendiàries.

Altrament, Sánchez ve exclusivament a Barcelona per a anunciar que no podrà apujar el salari mínim per culpa dels independentistes catalans amb la qual cosa només aconseguirà atiar la catalanofòbia més abjecta d’alguns sectors de les classes populars espanyoles, augmentar també la tensió a Catalunya. No és veritat que ERC o el PDECat tinguin res a veure amb la mesura, però, quin valor pot tenir la veritat en el país de Llarena, Lamela, Espejel, Lesmes, Fernández Díaz, Villarejo, Bárcenas, Cospedal... en el d’El Mundo, La Sexta, La Razón...?

Es miri per on es miri, la reunió del 21-D no té cap sentit i només es pot entendre si està pensada per a provocar un casus belli que justifiqui l’aplicació d’un 155, tou o dur, per davant o per darrere, que reconciliï al PSOE amb el hooliganisme espanyolista. I si finalment l’apliquen, què? Tampoc no li servirà de res. No entenien res fins ara. Llegir la lliçó andalusa del revés i tremolant de por, els ha fet menys clarividents encara. Van perduts i van a perdre. No hi ha més cera que la que crema.