Sovint sentim a parlar de “dèficit fiscal”, “execució d’inversions” o “model de finançament”. Són conceptes tan àrids que, per molt que comprenguem el seu significat, ens costa entendre l’impacte que tenen en la nostra vida quotidiana. Quan agafem el transport públic, quan necessitem anar al metge o quan portem els fills a l’escola. Tot això i molt més es veu afectat per aquests conceptes. I per això és tan important que en parlem i ho expliquem amb tot el detall necessari.

Des del Departament d’Economia i Hisenda acabem de publicar l’última estimació del dèficit fiscal: Catalunya ja aporta a l’Estat 22.000 milions d’euros que no tornen. Aquest import, que equival a més de la meitat del pressupost de la Generalitat, és una magnitud sense comparativa internacional. Les estadístiques de què disposem ens mostren que els rangs normals de dèficit fiscal en altres països se situen entre el 2% i el 4% del seu PIB. Parlem de territoris com Massachusetts, Califòrnia, Flandes o Ontario. Però a Catalunya, no. El nostre dèficit fiscal ja frega el 10% de la nostra economia.

Aquest desequilibri no és una situació puntual: la Generalitat disposa de dades des del 1986, i des d’aleshores el dèficit fiscal ha oscil·lat entre el 8 i el 10% del PIB català. Però el fet que no només no baixi sinó que les últimes dades s’enfilin fins al 10% demostra que l’Estat se sent lliure de seguir xuclant recursos a lliure disposició. Això s’ha d’acabar.
Fins ara, cap model de finançament autonòmic ha revertit la situació. Tampoc l’actual, vigent des de l’any 2009 i malgrat que el van pactar un conseller d’economia del PSC i una ministra d’economia del PSOE, sota el mandat de Zapatero. Un model caducat des de fa gairebé 10 anys, ja que havia de renovar-se l’any 2014.

L’experiència de quatre dècades de dèficit fiscal estructural mostra com el marc comú no podrà solucionar aquest greuge. És necessària una solució bilateral entre l’Estat i la Generalitat que corregeixi aquesta injustícia. Catalunya és un país solidari. Sempre ho ha demostrat i mai deixarà de ser-ho. Però una cosa és ser solidari i l’altra patir un ofec continuat i deliberat.

Catalunya aporta més del 19,3% dels ingressos de l’Estat (una xifra en línia amb el seu pes econòmic), però, en canvi, només rep el 13,6% dels recursos (magnitud que està molt per sota fins i tot del seu pes demogràfic, que és del 16,3%). La factura d’aquest desequilibri la paguem entre tots els catalans: vinguem d’on vinguem, pensem com pensem, votem a qui votem.

El dèficit fiscal s’explica també per una inadmissible deixadesa en l’execució d’inversions per part de l’Estat a Catalunya. Segons dades de la mateixa Intervenció General de l’Estat, IGAE, entre el 2010 i el 2021 l’Estat tan sols ha executat el 49,6% dels pressupostos de Renfe i Adif a Catalunya. Això són 3.600 milions d’inversions ferroviàries que s’han deixat de fer. Amb aquests antecedents, a qui li estranya veure el desastre diari que és Rodalies? I qui es pot creure que això canviarà si l’Estat segueix gestionant aquest servei bàsic per a centenars de milers de persones a Catalunya?

Per tot això, és imprescindible abordar el que hem anomenat carpeta del benestar: recursos i Rodalies. És el moment de passar de l’anàlisi i la denúncia a les solucions a partir d’un ampli consens de país. Ha arribat l’hora de dir prou.