Aquest es el meu darrer article abans de les eleccions autonòmiques del 21-D, convocades il·legalment pel govern espanyol mentre el govern català abandonava la Generalitat en desbandada només unes hores després d'haver fet veure que declarava la independència. Des d'aleshores, l’independentisme ha donat via lliure al 155 més administratiu no oposant cap mena de resistència a les conselleries, i la repressió policial i judicial ha fet la resta.

Queda més d’una setmana de campanya electoral i de moment no hem vist res més que un clam en contra del 155 i una queixa permanent per part del Pdecat i d’ERC, tot i que en menor mesura en el cas dels darrers. Tímidament, només ERC ha plantejat tornar a la via unilateral si l’estat continua negant-se a dialogar. No sabem en què consistiria aquesta via unilateral, ni de quina manera se superarien els entrebancs que afirmen que els van impedir implementar la república i que res fa pensar que hagin de desaparèixer. Però almenys, en el discurs d’ERC, les dosis de màgia no són il·limitades.
 
Pel que fa al PDECat, amagat sota l’intent maldestre d’apropiar-se de Junts pel Sí que és Junts per Catalunya, directament han optat per no explicar què pensen fer a partir de l’endemà de les eleccions. El pretext és que ara cal restituir el govern legítim. Segons l’argumentari de la seva pàgina web (una mena de guia esquemàtica que sembla un manual de postprocessime per a dummies), els objectius “a partir del 22 de desembre” són investir Carles Puigdemont com a president, posar fi al 155 i a l’ocupació policial de Catalunya, exigir l’alliberament dels presos i restituir les institucions.
 
Cap d’aquests objectius tenen a veure amb la voluntat o l’acció dels partits independentistes, simplement perquè no depèn d’ells. Les declaracions de Neus Lloveras, afirmant que els vots del 21D farien tornar el president Puigdemont a Catalunya, són una altra mostra que no hi ha cap intenció de començar a tractar-nos com a persones adultes. Si Puigdemont posa un peu a Catalunya, el més probable és que sigui detingut de manera immediata. I segurament el bloc independentista no anirà tan sobrat de diputats per permetre’s que els futurs diputats empresonats i exiliats no emetin el seu vot a la investidura. No és que no se’ns expliqui on queda l’1 d’octubre –com tampoc fa ERC-, és que ja directament amaguen les seves veritables intencions amb la investidura. I a mi em sembla que els votants independentistes mereixem alguna cosa més que votar en contra del 155.
 
Ens diran que hem d'abandonar la crítica perquè l’estat és molt violent i està disposat a tot, que hem de ser compassius amb els empresonats, que hem d’entendre que hi ha gent amenaçada amb molts anys de privació de llibertat o que l’absència de propostes realistes als programes electorals és l’enèsima forma d’astúcia d'uns polítics que es juguen la il·legalització dels seus partits. Jo ho entenc tot i hi empatitzo, però la independència no té res a veure amb això.  
 
Aquestes eleccions votaré la CUP perquè és l’únic que puc votar com a independentista que encara creu que s’han d’aplicar els resultats del referèndum. Perquè llegeixo el seu programa electoral i crec que no em prenen per idiota. Perquè, precisament perquè vull que s’arxivin tots els procediments judicials, no vull que l’estratègia de defensa dels empresonats i imputats condicioni allò que es fa amb el meu vot. Perquè sempre m’he penedit de les vegades que he votat empesa pel xantatge emocional, perquè crec que la repressió no pot ocultar no haver fet la feina. I perquè no n’hi ha prou amb ser bones persones i tenir raó.