El poble o la ciutat on vivim marquen el nostre dia a dia. Que puguem viure més a prop del centre o ens en haguem d’anar als afores sense desitjar-ho, que obrim la porta de casa i ens passi un cotxe a tota pastilla o veiem alguns arbres i una mica de verd, que puguem anar a comprar a peu o necessitem el cotxe perquè s’ha trencat la punta del llapis i ens cal una maquineta, que la ciutat es pugui creuar en transport públic, que estigui acceptablement neta, que sigui tranquil sortir de nit i que tingui una activitat cultural atractiva. Tot això ens fa més feliços o més infeliços, i per tant una part important de la nostra felicitat depèn dels alcaldes, les alcaldesses i els membres de les corporacions municipals.

Sempre hem dit que la política local té les seves dinàmiques, que la personalitat dels candidats i les candidates pot ser més determinant que les sigles, que un vot de les eleccions municipals no té per què coincidir amb un vot a les altres. Els més vells recordem el cas de Sabadell als 80’s, quan votaven PSOE a les generals, CiU a les catalanes i ICV a les municipals perquè la personalitat de l’enyorat alcalde Antoni Farrés depassava la ideologia del seu partit. Tot això. I etcètera i bla bla. Entès.

Llavors, per què a l’electorat de Barcelona se l’hauria de forçar a pensar en una altra cosa al moment de posar la papereta a l’urna? Des de fa molts mesos, i amb més força des de l’inici de la campanya –lògicament-, alguns partits volen utilitzar Barcelona com a instrument per a una altra batalla, que no és la de la vida diària de la gent. Ja vaig escriure en el seu moment que hi havia candidats que, a falta d’unes eleccions al Parlament en l’horitzó immediat, s’infiltraven a les municipals per ventilar guerres que s’havien de decidir en altres àmbits; candidats que parlaven de Barcelona com a metonímia, la part pel tot, que no es preocupen de saber si a Roquetes triguen una hora i mitja per arribar a la Rambla Catalunya, si una escola municipal de la Marina s’esquerda o de què serveix fer passar el tramvia de punta a punta de la Diagonal. Coses menors. Coses que fan la gent més feliç, o més infeliç. Fins i tot hi va caure TV3 quan va dedicar una part fonamental del debat a la marxa del Procés.

Reivindico per a l’electorat de Barcelona el mateix dret que el de les ciutats mitjanes, les petites i els pobles del país; dret a votar pensant en la ciutat, en la mobilitat, en els ajuts a l’habitatge, en la localització dels ambulatoris, en les zones verdes, en si m’agraden les superilles o no, en el manteniment del turisme en uns nivells raonables, o en les terrasses dels bars. Coses poc solemnes que em poden ajudar a ser una mica més feliç.