El matí de l’11 de Setembre de 1924, Antoni Gaudí s’encaminava cap a oir missa a l’església de Sant Just i Pastor, al bell mig del barri gòtic barceloní. No era la seva església de capçalera, normalment anava a la de Sant Joan de Gràcia, però aquell era un dia especial. A Sant Just i Pastor hi feien missa en honor als caiguts aquell infaust 11 de setembre de 1714 de feia ja 210 anys en defensa de la llibertat de Catalunya, i Gaudí no hi volia faltar.
No va arribar a entrar-hi mai, ja feia un any de la instauració de la dictadura de Primo de Rivera i el seu odi a tot allò català era ben conegut, però el que va passar a continuació hauria de ser recordat amb lletres d’or com un exemple de la lluita no-violenta dels catalans molt abans que aquesta es posés de moda. Davant la porta mateixa de l’església, el genial arquitecte va ser aturat per la policia espanyola. Després d’una discussió breu Gaudí va ser detingut i portat a la Delegación del Gobierno (la de Marqués d’Argentera, ara en ruïnes) on va ser empresonat.
Després d’un interrogatori en què Gaudí es va mantenir en català malgrat les coaccions, cosa que devia sobreexcitar al policia espanyol en qüestió per què aquest exclamà: "¡Malditos catalanes! ¡Qué tozudos con este dialecto de perros! Hable en español y le dejaremos libre. Ahora puede elegir: si habla español, a la calle; si sigue hablando en dialecto, al calabozo". Davant de tan amable diatriba, Gaudí contestà en català que era un home de setanta-dos anys que no tenia més armes que uns rosaris i una creu de fusta amb un crucifix de metall beneït pel Papa. Directe al calabós, per sediciós.
Per sort en va sortir unes hores després quan uns amics van pagar-li les 50 pessetes de penyora "por no querer hablar en español" però encara més interessant, és el què Gaudí va dir a un grup d’arquitectes amics un cop lliure: "Quan considero el que ha passat, m’afligeix pensar que som en un carreró sense sortida i que per força haurà de venir un canvi radical. Em van arrestar arbitràriament i amb violència. (...) El que ha passat em fa molta pena, en reflexionar sobre com va aquest món que ens mana. Perquè tanta agressivitat és contra Catalunya. Tota l’agressivitat que sentien cap a mi era perquè jo els parlava en català".
Gaudí l’any 1924 no només era la víctima conscient d’una detenció per motius catalanòfobs, sinó que havia estat disposat a anar al calabós per no canviar de llengua i mantenir-se parlant en català! A més, la lectura política que en feia era claríssima. L’agressivitat amb què l’havien tractat era només un reflex de l’odi dels policies espanyols cap a Catalunya i la llengua.
L’incident no devia fer canviar de parer ni va intimidar Gaudí perquè uns dies després, durant les festes de la Mercè, l’insubordinat arquitecte va tornar a tenir un xoc amb les autoritats. Participant en una processó i resant el rosari com molta altra gent, va ser multat per "escándalo en la vía pública" perquè el molt arrauxat... s’havia atrevit a resar en veu alta en català! Pel que es veu, ni amb Déu no estava permès comunicar-se en la nostra llengua de proscrits. Gaudí entonava doncs el seu particular "ho tornarem a fer" davant la maquinària anti-catalana de Primo de Rivera.
Un fet aïllat en la trajectòria de Gaudí? En absolut. Vint anys abans, ja el 1904 s’havia adreçat en català al rei espanyol Alfons XIII durant la seva visita a la Sagrada Família. Tot i parlar diverses llengües, aquell geni universal utilitzava l'ocasió com una reivindicació de la llengua dels catalans davant un rei espanyol que la menyspreava públicament. Si molestava, mala sort. Que treballessin els traductors que per això hi eren!
Finalment, i per acabar de completar la fotografia sobre el tarannà nacional de Gaudí i el seu compromís amb la llengua i el país cal traslladar-se a la visita del mariscal Joffre l’any 1920 a Barcelona. Joffre, l’heroi de la Primera Guerra Mundial nascut a Ribesaltes, va ser convidat a obrir la celebració dels Jocs Florals del maig d’aquell any. Les ovacions que va rebre durant l’acte van ser delirants segons la premsa de l'època, i la figura de l’heroi rossellonès va excitar els ànims fins al punt que el públic va començar a cantar els Segadors i fer visques a Catalunya. Òbviament, com tal mostra de patriotisme no podia ser tolerat pel règim de la restauració, els policies van penetrar violentament a l’acte. Hi va haver càrregues, hi va haver detinguts, hi va haver ferits. A hores d’ara ja no sorprendrà el lector, però un d’ells va ser el nostre heroi Antoni Gaudí, que en va sortir contusionat tal com va recollir el Diario de Gerona.
L’amic de l’arquitecte Alfons Trias Maxenchs explicava l’escena d’una forma que no deixa marge al dubte: "De sobte, uns individus, oficialment incontrolables, però de fàcil catalogació, entraren violentament per interrompre l’acte. Els qui estaven drets a prop de la porta, entre ells Gaudí, els feren recular. Gaudí va rebre uns quants cops de porra de la policia i els va insultar dient-los 'miserables' i 'porcs assedegats de sang'. Per sort dos sacerdots els van estirar i li van estalviar una bona pallissa". Clarament, la voluntat d’Antoni Gaudí de defensar la llengua i la cultura catalana no era producte d’una febrada, sinó d’una convicció molt profunda fins al punt d’estar disposat a arriscar el físic per defensar-les.
Aquest és doncs un Gaudí que ens havien amagat. Rere els infinits souvenirs de trencadissos. Rere totes les postals de les seves magnes obres. Rere el procés de convertir-lo en un personatge asèptic i gens molest a l’establishment s’hi amagava un home disposat a pagar un preu molt alt per defensar la seva llengua i la seva llibertat. Aquest home, que per moments té l’aire de l’heroi anònim que no espera res a canvi de la seva lluita, l’hem de recuperar.
El seu exemple de desobediència civil en defensa del català és avui més vigent que mai. Cada dia es repeteixen agressions catalanòfobes en comerços, ambulatoris o en contacte amb les forces d’ocupació. Durant massa temps les havíem normalitzat, però ja és hora que hi posem fre. Si els parlants del català no ens respectem a nosaltres mateixos, ningú ho farà. De fet, és això exactament el què passa. Durant dècades, durant segles pràcticament hem abaixat el cap i ens hem adreçat en castellà a les autoritats de l’estat a Catalunya per por a les represàlies. Encara avui moltíssima gent no utilitza el català als jutjats per por a ser tractat pitjor, igual que amb la hisenda, la policia espanyola o la guàrdia civil que sempre s’han comportat més com a forces d’ocupació que res més. És hora de canviar-ho. És hora de seguir l’exemple de Gaudí, un dels nostres genis més universals, i mantenir-nos en català. Encara que ens suposi multes i persecució. Prou canviar de llengua davant els cossos de l’estat a Catalunya. I és hora també que ens comencem a adreçar amb tothom amb tota normalitat en català. Els qui tenim orígens a fora ja sabem fins a quin punt són molts catalans els qui canvien de llengua "per educació" o per "no molestar". Cal canviar la mentalitat. Descolonitzar la ment.
El mateix aplica a les autoritats públiques de tots els nivells de l’administració. Fora complexos. És hora de defensar el català des de tots els àmbits i sense por. Augmentant els pressupostos públics en allò que calgui. Canviant normatives d’usos lingüístics. Posant la llengua al centre de totes les polítiques. I enfrontar les agressions contra el català orquestrades per l’estat espanyol com ho faria Gaudí: plantant cara, no reculant, i si cal entomant els cops físics o jurídics que en patim com a conseqüència. Desobeint si cal, a Canet i on sigui. Parlem català, una llengua en què s’han escrit grans obres de la literatura universal, amb què s’han somiat genialitats com la Sagrada Família, la Pedrera o tot el nostre gòtic civil, una llengua amb què els mercaders barcelonins van governar el mediterrani i en què han viscut, patit, lluitat, integrat persones de tots els orígens i condicions i entomat la vida generacions i generacions de catalans durant els darrers mil anys. Sovint contra tota esperança. La nostra és una llengua tan digna com qualsevol altra, no un "dialecto de perros". I si cal desobeir per defensar-la, que així sigui. Gaudí ens marca el camí. Si aquest geni universal que ja ho tenia tot fet a la vida va estar disposat a anar al calabós per defensar la dignitat de la llengua catalana, no ho estarem nosaltres?
PD. Serveixi també aquest article per remarcar fins a quin punt és insultant per la seva memòria que el govern espanyol l’anomeni "Antonio" quan vol promocionar l’obra de Gaudí a l’exterior. L’eliminació de la seva militància catalanista de l’imaginari col·lectiu ha estat des de fa temps un objectiu d’estat (espanyol).
-------------
Aquest article l’he pogut confeccionar gràcies a les fonts històriques recollides en dues obres que valen molt la pena i on es poden trobar encara més informacions sobre la obra, la trajectòria, la ideologia, les relacions o el patriotisme d’Antoni Gaudí entre molts altres aspectes:
‘El Gaudí que no ens han explicat’ de Joan Torres Domènech, publicat a Edicions Cossetània, 2018.
‘Gaudí, l’arquitecte de la Sagrada Família’ de Josep Maria Tarragona i Clarasó, publicat per Torsimany Books l’any 2016. Disponible en diversos idiomes entre els quals l’anglès i el francès entre d’altres.
No va arribar a entrar-hi mai, ja feia un any de la instauració de la dictadura de Primo de Rivera i el seu odi a tot allò català era ben conegut, però el que va passar a continuació hauria de ser recordat amb lletres d’or com un exemple de la lluita no-violenta dels catalans molt abans que aquesta es posés de moda. Davant la porta mateixa de l’església, el genial arquitecte va ser aturat per la policia espanyola. Després d’una discussió breu Gaudí va ser detingut i portat a la Delegación del Gobierno (la de Marqués d’Argentera, ara en ruïnes) on va ser empresonat.
Després d’un interrogatori en què Gaudí es va mantenir en català malgrat les coaccions, cosa que devia sobreexcitar al policia espanyol en qüestió per què aquest exclamà: "¡Malditos catalanes! ¡Qué tozudos con este dialecto de perros! Hable en español y le dejaremos libre. Ahora puede elegir: si habla español, a la calle; si sigue hablando en dialecto, al calabozo". Davant de tan amable diatriba, Gaudí contestà en català que era un home de setanta-dos anys que no tenia més armes que uns rosaris i una creu de fusta amb un crucifix de metall beneït pel Papa. Directe al calabós, per sediciós.
Per sort en va sortir unes hores després quan uns amics van pagar-li les 50 pessetes de penyora "por no querer hablar en español" però encara més interessant, és el què Gaudí va dir a un grup d’arquitectes amics un cop lliure: "Quan considero el que ha passat, m’afligeix pensar que som en un carreró sense sortida i que per força haurà de venir un canvi radical. Em van arrestar arbitràriament i amb violència. (...) El que ha passat em fa molta pena, en reflexionar sobre com va aquest món que ens mana. Perquè tanta agressivitat és contra Catalunya. Tota l’agressivitat que sentien cap a mi era perquè jo els parlava en català".
Gaudí l’any 1924 no només era la víctima conscient d’una detenció per motius catalanòfobs, sinó que havia estat disposat a anar al calabós per no canviar de llengua i mantenir-se parlant en català! A més, la lectura política que en feia era claríssima. L’agressivitat amb què l’havien tractat era només un reflex de l’odi dels policies espanyols cap a Catalunya i la llengua.
L’incident no devia fer canviar de parer ni va intimidar Gaudí perquè uns dies després, durant les festes de la Mercè, l’insubordinat arquitecte va tornar a tenir un xoc amb les autoritats. Participant en una processó i resant el rosari com molta altra gent, va ser multat per "escándalo en la vía pública" perquè el molt arrauxat... s’havia atrevit a resar en veu alta en català! Pel que es veu, ni amb Déu no estava permès comunicar-se en la nostra llengua de proscrits. Gaudí entonava doncs el seu particular "ho tornarem a fer" davant la maquinària anti-catalana de Primo de Rivera.
Un fet aïllat en la trajectòria de Gaudí? En absolut. Vint anys abans, ja el 1904 s’havia adreçat en català al rei espanyol Alfons XIII durant la seva visita a la Sagrada Família. Tot i parlar diverses llengües, aquell geni universal utilitzava l'ocasió com una reivindicació de la llengua dels catalans davant un rei espanyol que la menyspreava públicament. Si molestava, mala sort. Que treballessin els traductors que per això hi eren!
Finalment, i per acabar de completar la fotografia sobre el tarannà nacional de Gaudí i el seu compromís amb la llengua i el país cal traslladar-se a la visita del mariscal Joffre l’any 1920 a Barcelona. Joffre, l’heroi de la Primera Guerra Mundial nascut a Ribesaltes, va ser convidat a obrir la celebració dels Jocs Florals del maig d’aquell any. Les ovacions que va rebre durant l’acte van ser delirants segons la premsa de l'època, i la figura de l’heroi rossellonès va excitar els ànims fins al punt que el públic va començar a cantar els Segadors i fer visques a Catalunya. Òbviament, com tal mostra de patriotisme no podia ser tolerat pel règim de la restauració, els policies van penetrar violentament a l’acte. Hi va haver càrregues, hi va haver detinguts, hi va haver ferits. A hores d’ara ja no sorprendrà el lector, però un d’ells va ser el nostre heroi Antoni Gaudí, que en va sortir contusionat tal com va recollir el Diario de Gerona.
L’amic de l’arquitecte Alfons Trias Maxenchs explicava l’escena d’una forma que no deixa marge al dubte: "De sobte, uns individus, oficialment incontrolables, però de fàcil catalogació, entraren violentament per interrompre l’acte. Els qui estaven drets a prop de la porta, entre ells Gaudí, els feren recular. Gaudí va rebre uns quants cops de porra de la policia i els va insultar dient-los 'miserables' i 'porcs assedegats de sang'. Per sort dos sacerdots els van estirar i li van estalviar una bona pallissa". Clarament, la voluntat d’Antoni Gaudí de defensar la llengua i la cultura catalana no era producte d’una febrada, sinó d’una convicció molt profunda fins al punt d’estar disposat a arriscar el físic per defensar-les.
Aquest és doncs un Gaudí que ens havien amagat. Rere els infinits souvenirs de trencadissos. Rere totes les postals de les seves magnes obres. Rere el procés de convertir-lo en un personatge asèptic i gens molest a l’establishment s’hi amagava un home disposat a pagar un preu molt alt per defensar la seva llengua i la seva llibertat. Aquest home, que per moments té l’aire de l’heroi anònim que no espera res a canvi de la seva lluita, l’hem de recuperar.
El seu exemple de desobediència civil en defensa del català és avui més vigent que mai. Cada dia es repeteixen agressions catalanòfobes en comerços, ambulatoris o en contacte amb les forces d’ocupació. Durant massa temps les havíem normalitzat, però ja és hora que hi posem fre. Si els parlants del català no ens respectem a nosaltres mateixos, ningú ho farà. De fet, és això exactament el què passa. Durant dècades, durant segles pràcticament hem abaixat el cap i ens hem adreçat en castellà a les autoritats de l’estat a Catalunya per por a les represàlies. Encara avui moltíssima gent no utilitza el català als jutjats per por a ser tractat pitjor, igual que amb la hisenda, la policia espanyola o la guàrdia civil que sempre s’han comportat més com a forces d’ocupació que res més. És hora de canviar-ho. És hora de seguir l’exemple de Gaudí, un dels nostres genis més universals, i mantenir-nos en català. Encara que ens suposi multes i persecució. Prou canviar de llengua davant els cossos de l’estat a Catalunya. I és hora també que ens comencem a adreçar amb tothom amb tota normalitat en català. Els qui tenim orígens a fora ja sabem fins a quin punt són molts catalans els qui canvien de llengua "per educació" o per "no molestar". Cal canviar la mentalitat. Descolonitzar la ment.
El mateix aplica a les autoritats públiques de tots els nivells de l’administració. Fora complexos. És hora de defensar el català des de tots els àmbits i sense por. Augmentant els pressupostos públics en allò que calgui. Canviant normatives d’usos lingüístics. Posant la llengua al centre de totes les polítiques. I enfrontar les agressions contra el català orquestrades per l’estat espanyol com ho faria Gaudí: plantant cara, no reculant, i si cal entomant els cops físics o jurídics que en patim com a conseqüència. Desobeint si cal, a Canet i on sigui. Parlem català, una llengua en què s’han escrit grans obres de la literatura universal, amb què s’han somiat genialitats com la Sagrada Família, la Pedrera o tot el nostre gòtic civil, una llengua amb què els mercaders barcelonins van governar el mediterrani i en què han viscut, patit, lluitat, integrat persones de tots els orígens i condicions i entomat la vida generacions i generacions de catalans durant els darrers mil anys. Sovint contra tota esperança. La nostra és una llengua tan digna com qualsevol altra, no un "dialecto de perros". I si cal desobeir per defensar-la, que així sigui. Gaudí ens marca el camí. Si aquest geni universal que ja ho tenia tot fet a la vida va estar disposat a anar al calabós per defensar la dignitat de la llengua catalana, no ho estarem nosaltres?
PD. Serveixi també aquest article per remarcar fins a quin punt és insultant per la seva memòria que el govern espanyol l’anomeni "Antonio" quan vol promocionar l’obra de Gaudí a l’exterior. L’eliminació de la seva militància catalanista de l’imaginari col·lectiu ha estat des de fa temps un objectiu d’estat (espanyol).
-------------
Aquest article l’he pogut confeccionar gràcies a les fonts històriques recollides en dues obres que valen molt la pena i on es poden trobar encara més informacions sobre la obra, la trajectòria, la ideologia, les relacions o el patriotisme d’Antoni Gaudí entre molts altres aspectes:
‘El Gaudí que no ens han explicat’ de Joan Torres Domènech, publicat a Edicions Cossetània, 2018.
‘Gaudí, l’arquitecte de la Sagrada Família’ de Josep Maria Tarragona i Clarasó, publicat per Torsimany Books l’any 2016. Disponible en diversos idiomes entre els quals l’anglès i el francès entre d’altres.