Encarat ja el tram final de la campanya electoral, els resultats semblen incerts. Aparentment, Vox i PP ho tenen a tocar. De fet, guanyarien molt còmodament les eleccions si no fos pels resultats mediocres que obtindran a Catalunya i País Basc. Aquesta constatació ens porta a dues certeses. En primer lloc, que la batalla cultural dins el nacionalisme espanyol la té clarament guanyada la dreta postfranquista. I, en segon lloc, que aquest nacionalisme espanyol hegemònic és incompatible amb qualsevol mena de reconeixement nacional de Catalunya i País Basc. Aquí rau, en part, el vot tan diferencial entre les dues nacionalistes històriques i la resta.
 
Aquest diumenge Vox i PP potser no aconseguiran una majoria prou folgada per a fer govern. Seria una molt bona notícia. Bàsicament, permetria guanyar una mica de temps. Però l’onada neoconservadora global i l’hegemonia del nacionalisme neofranquista fan pensar que en tres o quatre anys ja serà inevitable que una dreta reforçada, empeltada i condicionada per l’extrema dreta neofeixista conquereixi el control del poder legislatiu i executiu. El poder judicial ja fa molt de temps que és captiu de la cultura política autoritària i uniformista postfranquista. El mediàtic encara més.
 
En termes nacionals, les esquerres espanyoles viuen acomplexades davant les dretes centralistes i autoritàries. De fet, una part del PSOE comparteix els fonaments d’una cosmovisió del nacionalisme espanyol d’arrels “joseantonianes”. No ho dic amb voluntat desqualificadora. Ho recordo amb pretensió estrictament descriptiva. Aquesta debilitat és la que ajuda a entendre que el PSOE sigui incapaç d’imaginar i proposar un model d’estat substancialment diferent del defensat per les dretes. Fins i tot les referències al federalisme de retòrica buida i abstracta s’han desdibuixat amb el pas del temps.
 
Els darrers quatre anys han vist com es blanquejava i normalitzava la presència de l’extrema dreta en la vida institucional espanyola. Avui és obvi, però aquesta realitat ja es podia preveure l’any 2019. I aquesta constatació havia d’haver orientat l’acció política del catalanisme a Madrid. Bàsicament treballant sobre dos eixos estretament vinculats: el del front antirepressiu i el dels drets socials. Llibertats i drets. Sorprenentment o no tant, ERC es va trobar molt sola remant a Madrid. Només el treball conjunt amb Bildu i les complicitats amb el PNB i sectors de Podemos ha permès arrencar algunes reivindicacions bàsiques en termes socials i nacionals. De fet, les enquestes més qualitatives diuen que allò que més ha erosionat les expectatives electorals del PSOE ha estat la llei del "només sí és sí" i, sobretot, la concessió dels indults als presos independentistes.
 
La paradoxa és que allò que més ha musculat les dretes i més ha debilitat la posició del PSOE ha estat presentat a Catalunya com una insignificança. L’expressió que ha condensat aquesta visió és “a canvi de res”. Negociar “a canvi de res”. Al seu torn, pel nacionalisme de dretes espanyol, Sánchez també ha concedit indults a canvi de res. En el fons, una simetria complementària que presenta com a traïció i rendició la cultura del diàleg i la negociació. Sobre el tema dels indults i la supressió del delicte de sedició, em limitaré a destacar la insostenible contradicció d’acollir-se als seus beneficis denunciant iradament la seva insignificança.
 
Els resultats del diumenge (o de la repetició de la convocatòria electoral) poden definir dos escenaris amb alguna variable. En el primer escenari, Bildu, PNB i el republicanisme català continuen sent imprescindibles per l’articulació de fronts democràtics d’àmbit estatal. En el segon, una majoria PP-Vox o un pacte PP-PSOE fan esdevenir irrellevant el sobiranisme basc i català.
 
Són escenaris molt diferents. Això sí, amb un fet comú: en tots dos casos haurà caducat la retòrica de la gestualitat nihilista i irresponsable. Decaurà per la necessitat de preparar-se per a un nou embat. Quin embat? Un embat de l’independentisme? No, evidentment. Parlo de l’embat que més tard o més d’hora provocarà el nacionalisme espanyol contra l’autogovern català, contra els drets socials i les llibertats nacionals. Preveure això no requereix gaire sofisticació analítica. El nacionalisme espanyol és molt previsible.