Al principi em va semblar un tipus estrafolari, capaç de vantar-se de tenir dotze cognoms catalans i de convertir això en un argument contra l'independentisme. Quina cosa. Però a mesura que han anat passant les setmanes he anat descobrint en el meu interior una estranya, potser tonta, simpatia per a aquest eixerit empresari nascut a Vic, que trenca amb la tradició tenebrosa del Partit Popular tant a Catalunya com a Barcelona.

No, no el votaré, vagi per endavant, encara que el seu historial de senyor avesat a pagar nòmines i a haver-se-les amb conflictes laborals des de la més tendra joventut me'l fa més digne de consideració que segons qui. I bé, després d'haver tingut aquests dies l'oportunitat de conèixer-lo i parlar-hi, considero que tant l'independentisme com el sobiranisme i l'esquerra haurien de fomentar-ne al vot entre totes les amistats i familiars amb inclinació unionista.

És molt senzill: segons els sondejos, el PP podria arribar de perdre la representació a l'ajuntament de Barcelona, i tot allò que no vagi cap a la llista del senyor Bou anirà a engreixar el seu màxim rival, Manuel Valls i la colla de Ciutadans, que podrien fins i tot arribar a guanyar les eleccions, o a fregar una mena d’hipotètic empat múltiple, si arribessin a atreure una bona porció d'aquells 219.542 barcelonins que els van votar el 21-D, en què van ser primera força a la capital. Caldrà, doncs, donar un cop de mà a Josep Bou. No podem pas permetre que es quedi amb zero points i que Ciutadans s'enfili perillosament.

Al senyor Bou, a diferència de Valls, no li comporta cap problema anar a sopar amb un grup de gentota que pensa no només diferent sinó molt diferent en alguns afers importants. Comprovat. Alhora sospito que té més sentit de l'humor que l’exprimer ministre de França. Si esdevé regidor a l'oposició ens pot reservar grans tardes.

I si els qui han gestionat aquests dies un conflicte com el dels taxis s’assemblessin més a ell, el desenllaç hauria estat molt més civilitzat i concordant amb l'any en què vivim, i no pas aquesta desfeta poruga i de mirada curta en què som avui. Així que, som-hi, amics: per Josep Bou.