Fins, com aquell qui diu, fa només quatre dies, set anys a tot estirar, l'objectiu general del catalanisme majoritari era reformar Espanya. Històricament, el catalanisme de tall conservador -la Lliga primer, CiU després- sempre havia aspirat a influir en la política espanyola, sobretot en l'àmbit econòmic. Al mateix temps, esgrimia la bandera d'un cert catalanisme cultural i simbòlic, generalment inconcret i mai no incòmode o conflictiu per a l'estat, mentre anava navegant, amb gran habilitat, pels amplis oceans de la indefinició ideològica i l'ambigüitat política. Era el catalanisme que feia gala del seu pragmatisme i de la seva utilitat, presentant la seva ductilitat conjuntural i la seva accidentalitat d'aliances, com a exemple de maduresa política, pròpia de qui té una gran capacitat per establir pactes amb el govern de torn, ideologia a banda. Habitualment s'expressava a través del mètode del peix al cove, qui dia passa, any empeny; o bé, val més això que res, esgotant gairebé la totalitat de possibilitats de la rica paremiologia catalana. Aquest catalanisme era partidari de l'autonomia, les institucions d'autogovern i, retòricament, anticentralista, si bé l'impacte ambiental del bon temps, en particular pels volts del 23 d'abril o l'11 de setembre, disparava la temperatura del discurs, sense cap conseqüència posterior.

L'esquerra catalana, al seu torn, brandava el federalisme republicà -avui ni una cosa ni l'altra- com a horitzó paradisíac, mentre la resta era marginal. És l'ERC dels anys 30 i el PSC/ICV de després de la mort de Franco, així com, avui, una part dels Comuns. Però al govern espanyol, ni tan sols quan ha estat en mans dels suposats federals, no hi ha hagut mai ni la més mínima disposició federal, perquè el federalisme exigeix l'existència de federals i a Espanya no n'hi ha. No hi ha ni tradició, ni cultura, ni vocació, ni pràctica federals, més enllà de la denominació d'alguns òrgans de partit, per anar fent bullir l'olla. Però parlar de federalisme no té la virtut de federar res, ja que només perverteix el llenguatge i serveix de coartada simbòlica per fer creure que es té un projecte diferent del de la dreta espanyola. El federalisme ha perdut, avui, tota credibilitat com a possibilitat capaç de provocar adhesió social i entusiasme civil, mentre l'autonomia apareix ja com a cosa superada, és un instrument rovellat, antiquat, insuficient, per a resoldre els problemes actuals del país i donar sortida als seus projectes de futur.

Mai més no hi haurà un altre estatut d'autonomia i, per això, l'objectiu polític ja és tot un altre. La independència s'ha instal·lat, plenament, en la centralitat del debat polític, però també social. La independència és, avui, la centralitat. Per això, ni el federalisme mobilitza la gent al carrer, ni és capaç de fer-ho l'autonomisme. En tot cas, treuen manifestants en contra de l'autodeterminació i la independència, no pas a favor de l'autonomia o un estat federal. Només l'independentisme té, actualment, capacitat real de mobilització de masses, a l'interior del país i a centenars de quilòmetres de distància.

Fins a la primera dècada d'aquest segle, la dicotomia es presentava entre federalisme i autonomia. Calia triar una solució, però sempre dintre d'Espanya, entre la millora autonòmica o la utopia federal. Tanmateix, ara, el dilema, les grans opcions a escollir són, clarament, o independència o dependència. El canvi, doncs, és transcendental, enorme. És a dir, ja no es discuteix de quina manera continuem dintre d'Espanya, sinó si la millor solució per al país d'avui és continuar bevent a galet, com sempre, al servei dels interessos de les elits espanyoles, o bé  triar de fer-ho amb un got/vas/veire/tassó, fora d'Espanya, com la resta de països del món. Podem donar-hi tants tombs com vulguem, però la pregunta és aquesta: dintre d'Espanya, per a fer-hi el de sempre i patir-hi el de sempre, o fora d’aquesta, lliures, amb capacitat d'anar decidint, dia a dia, allò que més ens convé. És evident que, com assegurava Rovira i Virgili, dintre el cor, són molts els que ja hem triat. I molts més encara els que ho hem fet des de la racionalitat. Contra la violència de les seves porres i les seves lleis, hem decidit que volem ser lliures: la primera passa, imprescindible, per a ser-ne un dia del tot.